‘Back to basics' de la responsabilitat ciutadana
Alguns volen reformar el capitalisme i recomanen ajustaments macroeconòmics (fiscals, pressupostaris) i ho fan des de les seves torres d'ivori, allunyades de la vida real
I les paraules clau són ‘projecte', ‘compromís', ‘horitzó temporal'. La ‘financerització' de l'economia havia abandonat aquests conceptes
La crisi sistèmica del món occidental ha posat de manifest els límits del capitalisme financer, que ha segrestat els propòsits de l'economia real (el flux de la producció i el consum) i ha transformat el mercat en un casino. Ara alguns pretenen refundar el capitalisme (tornar a les arrels manchesterianes), però no saben com fer-ho. Recomanen ajustaments macroeconòmics (fiscals, pressupostaris, etc.) i ho fan des de les seves torres d'ivori, allunyades de la vida real. És per això que entenem que la nostra única opció és abaixar el llistó, trepitjar planta, donar protagonisme a la microeconomia.
I això implica fer examen de consciència i replantejar el concepte empresa. La voràgine de la dècada prodigiosa (construïda sobre el palanquejament de particulars, empreses, bancs i caixes) ens ha fet oblidar els principis calvinistes del treball i l'esforç, i ha acabat desprofessionalizant una bona part dels directius. Ara s'ha acabat la festa i cal que ens posem les piles per reaprendre.
Perquè, què és l'empresa? Una forma de guanyar diners fàcilment? Molts s'ho van creure i això ha acabat produint confusió i atipament. Però anem a pams.
L'empresa és un procés d'ajustament a un entorn canviant, que tracta de maximitzar l'interès de les parts implicades en el seu desenvolupament. És un procés perquè és un fenomen dinàmic; no es treballa a pinyó fix. Per això les concessions administratives o els oligopolis són empreses en el sentit jurídic del terme, però estan més a prop dels privilegis i les regalies que d'Adam Smith.
Moltes de les grans empreses espanyoles que es vanten dels seus èxits i el seu valor de capitalització difícilment suportarien els embats en un mercat obert i dinàmic.
procés d'ajustament.
Aquest és el cas d'empreses de naturalesa endogàmica que posen l'èmfasi en els sistemes i tanquen les seves finestres a l'exterior. Estan en una etapa primitiva en la qual tracten de vendre el que produeixen.
A més l'entorn –aquesta variable independent- és canviant en tots els plans: demogràfic, econòmic, sociològic, tecnològic, polític, climàtic, antropològic, etc. No només això, sinó que la velocitat del canvi és cada dia més alta. Comprendre amb plenitud aquest fenomen és fonamental. A manera d'exemple i prenent només la demografia, què significa l'envàs familiar en alimentació quan en els grans nuclis urbans viu una sola persona en gairebé un cinquanta per cent de les llars?
L'objectiu de l'empresa és maximitzar l'interès de les parts. I, quines són aquestes parts? Evidentment, no només els accionistes (els shareholders), sinó també la globalitat dels implicats: accionistes, empleats, clients, proveïdors i la societat en el seu conjunt. O sigui, els stakeholders. No només els que posseeixen l'acció, sinó els que la sostenen. Milton Friedman i els Chicago boys estaven equivocats. Probablement perquè mai havien exercit com a directius d'empresa.
I ara resulta, a més, que l'evidència empírica posa de manifest que aquest enfocament (que reparteix deures i drets entre els interessats) és més rendible a llarg termini per al capital. Això no és practicar el bonisme, sinó posar les bases de la racionalitat perduda.
I les paraules clau són projecte, compromís, horitzó temporal. La financerització de l'economia havia abandonat aquests conceptes, en els quals mai va creure, i la seva aposta pel curt termini, pels estímuls immediats, per les comissions, els bons i altres tributs, per l'usar i llençar dels actius humans, per la lectura esbiaixada de la productivitat, ha estat a punt de liquidar el model econòmic vigent. Executius, empresaris, emprenedors, inventors, innovadors: cal tornar a allò bàsic, allò que ens justifica com a ciutadans responsables.
