Finançament i fiscalitat

La reunió entre els presidents Mas i Zapatero ha servit per fer evident la greu situació de les finances públiques catalanes. Però molt em temo que s'ha desaprofitat l'ocasió per debatre a fons sobre les diverses i profundes causes d'aquesta situació. Sabem que la Generalitat arrossega un deute acumulat que sobrepassa els límits de la prudència. Durant aquest any a més d'encarar el dèficit dels pressupostos del 2010 i del 2011, s'hauran de renovar crèdits per import de 5.000 milions d'euros.

Saber això és important, però no n'hi ha prou. Hauríem de ser conscients que els dèficits afecten moltes comunitats autònomes i la majoria dels ajuntaments. Hauríem d'entendre que aquesta situació no és conjuntural sinó estructural. És cert que la crisi ha provocat una reducció important dels ingressos tributaris, especialment dels vinculats a l'activitat immobiliària, que en bona part corresponen a ajuntaments i comunitats autònomes. Però no oblidem, que la crisi ha agreujat el problema, però no és el problema. Ens ha deixat despullats davant el mirall i ara ens adonem que com a país no tenim musculatura fiscal i que el nostre cos fiscal és feble.

Si la situació econòmica millora, una part dels ingressos fiscals ho faran, però d'altres mai més no tornaran i ens hauríem d'alegrar que sigui així. Perquè el contrari voldria dir que hem tornat a generar una altra bombolla immobiliària especulativa. Una part de la insuficiència fiscal de Catalunya té el seu origen en el model de finançament de les comunitats autònomes i el desequilibri que genera entre esforç fiscal i solidaritat entre comunitats autònomes. Però fóra bo que no continuem autoenganyant-nos pensant que és l'únic problema. Des del primer acord de finançament subscrit pel conseller Josep Maria Cullell fins al darrer signat per Antoni Castells, Catalunya cada cop ha tingut més autonomia fiscal i més participació en els ingressos tributaris totals, però mai no hem aconseguit uns ingressos suficients.

És cert que la transferència que es fa de Catalunya a altres comunitats és excessiva i ens acaba penalitzant. Però aquest no és ni de llarg l'únic problema. La causa de fons és que Catalunya i Espanya tenim un dels sistemes fiscals més febles de la UE.

Des de la reforma fiscal del 1978, l'esforç fiscal dels espanyols ha crescut. Això i la injusta distribució de l'esforç entre els sectors socials, genera la sensació de molta pressió fiscal que viuen, entre altres, els assalariats.

La ciutadania hauria de saber i els dirigents polítics explicar que Espanya és un dels països amb menys capacitat fiscal, que en l'inici de la crisi el diferencial era de tres punts menys del PIB en relació a la mitjana de la UE i de quasi 10 punts amb relació als països més avançats. I aquest diferencial s'ha incrementat, quan han caigut els ingressos fiscals derivats de l'esclat immobiliari.

Els impostos sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats han caigut dels 3.865 milions d'euros del 2006 als 1.248 el 2009. La nostra feblesa fiscal és a causa també a les alegries i frivolitat amb què s'han abaixat alguns impostos.

La desaparició a Espanya de l'impost de patrimoni suposa 500 milions menys per a Catalunya.

La reducció de l'impost de successions i donacions ha suposat passar d'uns ingressos de 1.000 milions a 600 anuals i si el govern de Mas compleix la seva promesa, aquests 600 també es deixaran d'ingressar. Aquest és també un problema moral.

Si el govern català fa desaparèixer totalment aquest impost i Bill Gates o un altre multimilionari visqués a casa nostra, els seus fills, quan heretessin, no pagarien res a Hisenda.

Es just això? Ha arribat el moment d'encarar el problema de fons. No podem comparar permanentment els nostres resultats educatius amb Finlàndia, tenint uns ingressos fiscals inferiors en un 9,5% del PIB als dels finesos. O comparant-nos amb les infraestructures alemanyes, tenint uns ingressos del 6% del PIB menys que els alemanys.

Aquest és el problema que la política ha d'encarar, però sembla que les elits catalanes i espanyoles es troben còmodes en el conflicte entre Catalunya i Espanya, mentre que al mateix temps es posen d'acord per reduir la fiscalitat dels sectors que representen.

Algú s'imagina una família en què alguns dels seus membres es queixessin –de manera justa-, perquè sempre els toca poc tros del pastís, mentre a la vegada diuen al cuiner familiar que faci cada vegada més petit el pastís?

Doncs el tros de pastís és el finançament per Catalunya i el pastís sencer, la fiscalitat.