La bona gent i els banquers
Si a la curta o a la llarga desapareixen les caixes d'estalvi, es podrà dir amb una certa fermesa que en el món hi ha la bona gent i els banquers. I per banquers entendria no tan sols els responsables últims dels bancs més agressius sinó tots aquells que només són capaços de moure's quan veuen que hi poden guanyar diners.
El concepte de bona gent és senzill: inclou totes les persones que es preocupen en primer terme d'elles mateixes i del seu futur, però que també pensen en els altres i que no ho valoren tot en funció dels diners, sinó també d'amistat, d'afecte, d'estimació, de solidaritat, de bé comú, o sigui, de valors no monetaris.
La desaparició de les caixes d'estalvi, com a conseqüència
de la dificultat d'obtenir prou recursos de tercers, seria una prova que la bona gent –en aquest cas les caixes d'estalvi– no poden competir amb els banquers. Dit d'una altra manera: la nostra societat no acceptaria l'existència d'unes entitats financeres que es proposen fer beneficis per aplicar-los a una obra social. Aleshores tinc el dret de preguntar-me si l'error és de les caixes
o de la nostra societat. En el país dels llops, les ovelles no tenen possibilitats de sobreviure. És ben veritat. Però també ho és que quan s'acabin les ovelles,
els llops només es podran men-jar els uns als altres.
Quan llegeixo que el president del Santander, Emilio Botín, està molt content amb el pla del govern espanyol per forçar la capitalització i conversió en bancs de les caixes, tendeixo a creure que el govern espanyol no ho ha fet bé. El senyor Botín representa la gran banca, el poder del gran capital, i no crec que l'objectiu d'un govern com cal sigui satisfer les seves aspiracions. Un govern que representa una àmplia majoria no ha de buscar l'enfrontament amb el gran capital, però tampoc no s'hi ha de posar al costat i satisfer-lo. En el sistema econòmic de mercat lliure en què vivim hi ha d'haver cabuda per als bons sentiments, que no volen dir ni els d'un romanticisme estúpid ni
els d'un somiatruites. Si hem arribat fins aquí és perquè patim una crisi econòmica greu i els mercats internacionals han embogit. El sistema democràtic no funciona prou bé. No és lògic que el representant de milions de pensionistes o d'estalviadors modestos es dediqui a la més pura especulació com a gestor dels seus recursos i provoqui daltabaixos mundials, amb una colla de financers que es pensen que són uns genis tot i que han demostrat que són més aviat estúpids.
La feina s'ha de fer ben feta.
El principi és vàlid per als bancs
i per a les caixes d'estalvi. A ca-
da bugada es perd un llençol,
diu la saviesa popular. Però no seria bo que en aquesta bugada –la crisi financera– es perdés el que Emilio Botín qualifica despectivament de “caixes residuals” –que vol dir moltes–.
Les caixes han estat i són fonamentals per a l'economia catalana, per la seva obra social i per la seva obra financera, que és la que ara es posa en dubte. És que el bancs no han comès errors? I tant que sí, començant pel que presideix el senyor Botín.
