Els molins paperers catalans

Els primers mil anys de la història del paper (300 aC-700 dC) són d'un paper fabricat sempre a la Xina, i sempre amb molins moguts per la força muscular d'homes o d'animals (human and animal-powered mills). L'islam va dur, en cinc-cents anys (700 dC- 1150), la fabricació de paper de l'Àsia central (Samarcanda) a Europa (Xàtiva). El pas següent fou deixar els molins de sang i construir molins paperers moguts per rodes hidràuliques (water-powered mills).

En el món dels historiadors de la tecnologia del paper es debat on es va fer aquest pas que permetria multiplicar per molt la producció. D'aquest pas, els partidaris (com P.M. de Biasi) de situar el primer molí paperer hidràulic a la vila de Fabriano (Itàlia) han arribat a dir-ne “el miracle italià”. Altres estudiosos (com D.R. Hill o R.I. Burns), en canvi, han descobert que els “paper mills appear in early Christian Catalonian documentation from the 1150”, partint, és clar, d'una transformació del molí paperer de Xàtiva, que situen abans d'un document reial (de Pere III) de 1282. Aquests altres estudiosos no n'han dit, encara, “miracle català”.

En qualsevol cas, els molins hidràulics van avançar, molt lentament, cap al nord. Sempre, sota la tutela/propietat senyorial, per bé que, a partir d'un cert moment, els senyors acceptessin l'emfiteusi, que va donar una gran empenta als masos.

El primer molí hidràulic, a Alemanya, per exemple, no es construeix fins el 1390. En el cas català, encara que calgui destacar-ne els inicis, i la llarga durada d'algunes empreses (com els 300 anys de l'empresa Guarro Casas), durant molts anys els avenços són, també, lents. Després de Xàtiva, tenim informacions de molins paperers a Copons (1193), Mallorca (1287), Perpinyà (1444), Barcelona (1460), St. Martí de Provençals (1463), Montcada (1527), Terrassa (1552), Girona (1571), la Pobla de Claramunt (1584) i Roda de Ter (1595).

J. Esteve Farriol i M. Ribas Cardús expliquen que: “moltes vegades s'aprofitaven els molins fariners, o els d'oli, i s'hi alternaven les activitats”. Francesc Cabana ha descobert que “històricament, els primers clústers industrials a Catalunya van estar formats pels molins paperers, concentrats en algunes conques fluvials”, i que, “amb poques excepcions, on hi ha molins paperers no hi ha fàbriques tèxtils i a l'inrevés”.

Al darrer terç del XVII, i durant tot el XVIII, es dispara, a Catalunya, la construcció de molins hidràulics i la producció de paper. Especialment, de paper d'alta qualitat, dit de barba, i de paper de fumar, per fer cigarretes. També, el paper d'escriure, i el destinat a la impremta. Les comandes són de la burocràcia estatal, de les elits de nous fumadors de tabac, dels notaris i els homes de negocis, dels impressors i editors, dels comerciants, dels mestres i els escolars.

Una part molt important de la producció dels molins catalans s'embarca i s'exporta a les Amèriques. Allà, del paper de fumar en diuen papel catalán. Alguns fabricants d'aquí utilitzaren aquests dos mots com a quasi marca. El paper català venut a Amèrica és a l'origen d'algunes grans fortunes familiars. El segle d'or dels molins paperers catalans és la segona meitat del segle XVIII, i la primera meitat del XIX. Un segle sense estat propi, però amb demandes procedents de la Corona espanyola, Portugal i França.

La base energètica dels molins paperers (i, abans, dels altres molins) és l'aigua en moviment. En la industrialització catalana (o suïssa, per exemple) l'aigua és, en certa manera, l'equivalent del carbó. Els molins paperers del XVIII, doncs, es localitzaran a les conques fluvials dels rius catalans. Esteve & Ribas han localitzat, fotografiat i identificat 167 molins! Són molts. Estan situats a 10 conques fluvials: Fluvià (8 molins), Ter (2), Tordera (1), Ripoll (7), Llobregat (6), Foix (1), Gaià (3), Siurana (1), Sènia (7), Matarranya (8), i a dos clústers: Anoia (78 molins) i Francolí (45 molins). Al País Valencià, s'han identificat 90 molins del final del segle XVIII. D'aquests, 33 es localitzen al clúster paperer d'Alcoi. El primer, el de Vicent Albors, el 1755.