Endinsant-nos en ‘Inside Job'

El documental del guionista, director i productor Charles Ferguson no passarà a la història com una pel·lícula de culte, però és d'allò més recomanable i no es pot deixar passar.

Potser algú pensarà que no aporta grans novetats, però les dades que aporta permeten entendre millor com es va incubar la crisi, les raons de la seva capacitat destructiva. El treball posa cara a alguns dels seus responsables, als seus irresponsables comportaments i la ideologia que els sustenta.

En sortir del cinema et vénen al cap algunes preguntes, que poden semblar massa radicals pels que no han vist el documental, però que estem obligats a fer-nos. Allà van algunes d'elles:

On ha quedat l'ètica del capitalisme? On està la diferència entre economia legal i economia criminal? Com és possible que, amb el que ha passat, no s'hagi produït cap reforma significativa de les regles de joc del sistema? És suportable durant molt de temps un sistema social amb tanta concentració de poder i amb una distribució de la riquesa tan injusta?

La descripció que fa, amb dades, de la concentració de poder econòmic i polític en poques empreses i institucions -entitats financeres, agències de ràting, Reserva federal, organismes reguladors i supervisors- posa de manifest la feblesa democràtica d'aquest sistema social.

Ens descriu com s'ha anat configurant una veritable casta aristocràtica que es reparteix els càrrec públics i privats estratègics, que passen d'unes mans a unes altres de forma circular.

De fet es una nomenclatura que té un gran poder, que actua al marge dels controls democràtics i que obté uns beneficis econòmics injustificats amb mètodes immorals.

Posats a trobar algun però al documental, potser sobren les referències als vicis d'alguns dels protagonistes, explicats per una de les madams, i les peculiars personalitats psicològiques d'alguns d'ells, explicades per un dels seus terapeutes. I també hi manca una anàlisi del paper jugat pels mitjans de comunicació en la creació de l'hàbitat ideològic que ha permès que aquestes coses fossin considerades normals.

El que ha passat no té el seu origen en la personalitat amoral i malaltissa d'alguns personatges sense escrúpols.

No estem davant de casos aïllats o de factors individuals, imputables a la condició humana – que també pot ser una de les explicacions, però no la més important-. Estem davant d'uns comportaments generats i emparats per unes estructures socials i polítiques que ho propicien i ho han fet possible.

Estem davant del paradigma de l'actual model econòmic i social. Hi ha escenes memorables, com ara la manera com el representant del lobby de la indústria financera justifica els comportaments de les entitats que representa.

En algun passatge, el director, per carregar les culpes sobre els responsables als EUA, sembla que pretengui salvar de la crema Europa. I res més lluny de la realitat.

En molts moments del documental un té la sensació d'estar veient actors econòmics i polítics europeus, espanyols i catalans.

Quan el Bush fill explica que amb salaris baixos els treballadors poden accedir a molt consum gràcies a les facilitats que tenen per endeutar-se està explicant la bombolla especulativa a Espanya i la seva capacitat destructiva.

Quan els responsables d'entitats financeres justifiquen per què venien productes als seus clients, prometent elevades rendibilitats, al mateix temps que apostaven en els mercats perquè aquests productes perdessin el seu valor, és difícil no posar-li cara de banquer europeu. Quan els experts universitaris es veuen acorralats davant les preguntes sobre el poc rigor dels seus estudis en relació amb la bondat d'aquestes pràctiques que ara ha esclatat, els diners que han obtingut per publicar-los i les evidents incompatibilitats legals i morals en què incorrien, es fa molt difícil no pensar en alguns estudis signats per la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea) a Espanya.

I quan algun dels entrevistats justifica la reducció d'impostos als rics, referint-se a les herències, és com si aparegués en escena l'actual president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. Encara que de manera indirecta, la pel·lícula aporta importants raons per defensar el model social europeu.

Les imatges de la situació en què es troben als Estats Units les persones que no tenen feina i no tenen prestacions socials públiques són demolidores.

I per no parlar de l'explicació de la pèrdua del valor de les pensions privades dels jubilats, víctimes de l'especulació. Tot plegat ajuda a entendre la importància del sistema públic de seguretat social europeu.

Crec que es tracta d'un bon material didàctic que caldria incorporar als projectes formatius de les universitats i escoles de negoci.