Les primeres centrals hidroelèctriques catalanes

La primera gran central hidroelèctrica catalana, la de Cabdella, al riu Flamicell, començà a produir electricitat el 1914. No s'hauria construït si, quasi trenta anys abans, no s'haguessin començat a instal·lar les primeres minicentrals catalanes amb turbines Planas i Flaquer. Ni sense el clima cultural que féu possible que apareguessin personalitats amb esperit emprenedor, i intuïció, com Emili Riu, Domènec Sert o Carles E. Montañés. Ni sense la capacitat d'aprendre i de treballar dels catalans dels Pirineus, i d'arran de mar. Ni, és clar, sense la difusió social dels coneixements tècnics sobre electricitat.

Però, calia, també, la inversió i la tecnologia forana: el capital francosuís de l'empresa fundada el 1911, anomenada Energia Elèctrica de Catalunya. O, el capital euro-nord-americà d'una altra empresa fundada, també, el 1911: Barcelona Traction Light and Power, coneguda com La Canadenca. La tercera empresa elèctrica creada aquell any, la Societat General de Forces Hidràuliques, lligada a Catalana de Gas.

El que sobta més, però, és la rapidesa –i l'eficàcia- en l'adopció d'innovacions. En aquest cas, dues: la construcció de grans salts d'aigua, i la possibilitat de transportar electricitat a llargues distàncies (iniciada el 1906). La mateixa eficàcia demostrada quan l'Escola d'Enginyeria Industrial de Barcelona va importar, el 1874-75, una dinamo Gramme, que es va posar a funcionar tot seguit.

La construcció de les centrals de la Torre de Cabdella i de Seròs (i totes les que van seguir) va exigir un gran esforç. Les altes valls pirinenques eren d'accés molt difícil, i s'hi registraven temperatures de 10-20º sota zero. (I no existien mapes topogràfics de la zona.) No eren properes, ni les plantes de producció dels materials de construcció dels embassaments, ni, és clar, les peces de les grans turbines, i tota la maquinària necessària. Els primers campaments aplegaren, aviat, milers de treballadors. Als de Barcelona Traction hi treballarien 250 enginyers i 6.000 obrers. Alguns d'aquests campaments van esdevenir, en poc temps, colònies industrials, seguint el model de les colònies tèxtils i mineres del Ter i el Llobregat.

El resultat fou impressionant: es connectaren llacs i rius utilitzant canals, sifons, i canonades excavades a la roca, sovint subterranis, fins a formar successius embassaments artificials. Alguns dels salts serien els més alts d'Europa, només superats per alguns de nord-americans i australians. El salt de Camarasa, de 82 metres d'altura, inaugurat el 1916, no fou superat, en alçada, fins al 1924 pel salt de Waggital, a Suïssa.

Els 225 milions de m³ de l'embassament de Talarn assenyalaren un màxim a Europa. De fet, mai s'havien realitzat a Europa, amb tant èxit, unes obres hidràuliques per obtenir electricitat tan complexes, i de tan grans dimensions.

L'objectiu de les empreses creades el 1911 era (potser, sense saber-ho) nacional. Es produïa no per generar electricitat per a un consum local, sinó per poder subministrar energia, capil·larment, a tota la indústria catalana: a tot tipus de fàbriques en tot tipus de localitzacions. En el cas de La Canadenca, a més a més, hi hagué la voluntat d'integrar i d'urbanitzar (seguint el model de la ciutat jardí) l'espai central català: sectors del Pla de Barcelona i el Vallès.

L'instrument fou la creació d'un hòlding empresarial que incloïa Tramvies de Barcelona, Ferrocarrils de Catalunya, Recs i Forces de l'Ebre, la Companyia Barcelonesa d'Electricitat fundada per AEG el 1904, Salts del Segre, i, el 1923, l'absorció de la gran empresa rival: Energia Elèctrica de Catalunya.

El 1911, feia poc temps que s'havia descobert, i es començava a usar, als Estats Units, la tecnologia de transport d'electricitat a molt llarga distància. A partir de 1914, les centrals hidràuliques dels Pirineus lleidatans farien arribar l'energia elèctrica a les fàbriques de les ciutats industrials catalanes, que estaven situades a 200 km, o més.

Una indústria que depenia, en gran part, de les importacions de carbó. I arribava, justament, a l'inici de la I Guerra Mundial, en un moment en què seria difícil, i també car, importar carbó.