El mètode
Stanislavski li va posar nom, però va ser Lee Strasberg qui, a més, va tenir la valentia d'aplicar-lo davant de la càmera de Francis Ford Coppola en la segona part de la impressionant saga fílmica d'El Padrí, i qui alhora va fer un pas més solidificant-lo a base de formar actors de la talla de Marlon Brando o Paul Newman. Sens dubte, va ser tota una revolució.
Amb el mètode l'actor s'endinsava per complet en el personatge, empatitzava amb ell, es transformava. No completament, és clar, tal com explicava Danny de Vito en el film Com conquistar Hollywood, una altra de les grans pel·lícules que s'han fet mai sobre la màfia i la corrupció.
Amb el mètode els actors van trobar una eina valuosa i poderosa per a connectar amb el seu públic. De fet, fins i tot els propis processos de creació eren estudiats, tal com després ridiculitzaria magníficament la construcció d'un sergent negre per part de l'actor Robert Downey Junior a la pel·lícula Tropic Thunder.
En definitiva, el món va canviar per sempre gràcies al famós mètode, bàsicament perquè plantejava un enfocament de la interpretació des d'un punt de vista totalment diferent.
Abans del mètode, la creació d'un actor seguia una fórmula molt simple: la repetició. A força de repetir, guiat per un director, l'actor aconseguia memoritzar gestos i moviments que després definien el seu personatge.
El film La gran evasió va tenir moments molts curiosos durant el rodatge, precisament per la barreja entre la tècnica escola anglesa i la intuïtiva escola americana. Per cert, que en la meva opinió Steve McQueen està sublim en aquesta obra sobre la resistència en la Segona Guerra Mundial.
Doncs bé, avui el nostre país ha triat el mètode. Després de dècades de repetició de consignes, amb uns polítics que ho arreglen tot a força de més pressupost en comunicació, i empreses que busquen ser les que diguin als polítics a qui han de representar després, això sí, de finançar-los o prometre'ls una futura cadira, la gent s'ha afartat i ha dit que s'ha acabat.
El sistema de la repetició funciona per als corruptes, incapaços de posar-se en el lloc de ningú que es mou amb metro i que no viatgi amb cotxe oficial. Incapaços també d'entendre que la corrupció no té color ni partit polític.
Però ja ningú s'ho creu perquè ningú pot sentir-se com ells. Forçats, repetitius, totalment desconnectats de la gent, buscant cada quatre temporades l'excusa d'un vot il·lusori.
Avui els carrers del meu país estan plens de gent de tot tipus que han triat el mètode, de gent que en un país on cada dia augmenta la pobresa han decidit empatitzar i ficar-se en la vida de personatges reals fins que això canviï.
Avui em sento orgullós de passejar per Munic donant la mà a la meva filla tot dient que aquesta és la meva gent, i que el meu país val la pena.
Aquest és el mètode. Esperem que la gent que ha sortit al carrer aconsegueixi l'Oscar. Pel bé de tots nosaltres.