una llarga travessia, encara
l'atonia de l'economia continua i Catalunya necessitarà encara que passin uns quants anys per tornar a un veritable ritme de creixement
Els empresaris catalans perceben una certa millora de l'activitat, que creixeria un 0,7% els primers sis mesos de l'any
L'any 2011 ha estat, al capdavall, un altre pas en el feixuc viacrucis a què la crisi ha abocat l'economia catalana. El camí cap a la recuperació serà llarg, i enguany, amb la previsió de la Generalitat de cloure'l amb un 0,9% de creixement del PIB, només pot oferir una certa creença que el daltabaix es frena, però encara estem parlant d'un senyal macroeconòmic que no permet avançar cap a la creació d'ocupació.
Justament, la taxa d'atur estimada per a Catalunya és pel 2011 un desencoratjador 18%, per damunt del 17,8% amb el qual es va tancar l'exercici de l'any anterior. El mercat de treball, que ha caigut en un pou durant aquests anys de crisi, encara pot baixar un 0,2%, i això deixa massa dubtes sobre l'evolució futura de la creació de feina. Així doncs, segons aquestes previsions, durant el 2011 s'hauran perdut 6.300 llocs de treball, una hemorràgia més suportable que els 57.000 que van ser destruïts durant l'exercici anterior. De fet, des de diversos angles de l'anàlisi macroeconòmica es considera que una via possible per deixar les profunditats de la crisi i sortir a la superfície seria assajar alguna mena de “devaluació interna”, en què es rebaixen sous i preus en paral·lel, perquè en el mercat de treball hi torni a haver oferta, i que l'economia no perdi capacitat de creixement. Des de Brussel·les, en canvi, es proposa per a l'economia espanyola una mesura tan delicada com rebaixar les cotitzacions socials, a canvi d'apujar l'IVA i la fiscalitat de l'energia. Es considera en aquesta doctrina que les elevades cotitzacions socials barren el pas a la competitivitat i fan pujar els preus per al consumidor final, alhora que deixen menys benefici per a les empreses. És clar que, com han replicat les autoritats econòmiques espanyoles, és una recepta molt complicada de dur a la pràctica, amb el benentès que és amb les cotitzacions, que s'han de pagar les pensions de jubilació futures.
Tot i que les veus autoritzades veuen en l'ocupació del mercat global, l'exportació, l'única via de sortida de la crisi, el cert és que el 2011 el saldo exterior es tancarà amb un 0,9%, en línia amb el PIB, certament superior al del 2010 (0,3%), però encara escadusser. Les exportacions creixeran, un 6,2%, però la meitat que l'any anterior, en què es van enfilar fins al 12,6%. Amb tot, els analistes de la macroeconomia continuen apostant per l'exportació com a taula de salvació, això sí, tot ajustant al màxim els preus per tal de mantenir-se en un pla competitiu. Una altra il·lustració l'ofereix la darrera dada de l'índex de producció industrial (IPI), del mes d'abril passat, en què la reculada és de 8,5 punts negatius respecte de l'any passat, i tots els sectors fan figa: la producció de béns no duradors (fàrmacs, begudes i aliments), que cau un 11,1%, i la de duradors, 9,4%. És un reflex que un dels catalitzadors per sortir de la crisi, el consum de les llars, no està funcionant en aquests moments.
L'indicador de clima empresarial de Catalunya (ICEC), un índex que elabora la Cambra de Comerç que d'alguna manera anticipa els punts d'inflexió del cicle econòmic, reflecteix en la seva darrera publicació, del mes de maig passat, que en les perspectives dels empresaris catalans Catalunya acabarà el primer semestre amb un creixement del 0,7%, una lleugera millora, dins de la gravetat.