La Sénia i Ikea

El sector del moble de la Sénia, fins no fa gaire un fenomen insòlit de puixança econòmica a l'extrem sud de Catalunya, en tres anys ha perdut un 60 per cent de les comandes i vora la meitat de llocs de treball. Es tracta d'un pol de producció i de venda, amb una gran majoria d'empreses atomitzades que produïen mobles a preus raonables, afavorits pels menors costos salarials i del sòl.

Però el model, molt vinculat al desenvolupament immobiliari general, especialment a les zones turístiques de la costa, fa dies que ha tocat sostre. La pròxima implantació d'Ikea a Tarragona ha acabat d'encendre els llums d'alarma. Ja fa temps que la Generalitat presta suport al sector. Primer, reforçant l'estratègia comercial del nucli i declarant la Sénia municipi turístic perquè pogués obrir en diumenge. En paral·lel, amb múltiples assessoraments i suports per convertir-lo en un veritable clúster i augmentar-ne la productivitat i la competitivitat. I, el més important, creant el Centre Tecnològic del Moble i la Fusta de Catalunya a la Sénia.

Ara, els empresaris han fet la seva carta als Reis. Al costat d'alguna referència genèrica a la innovació i a la formació, el més rellevant és que sol·liciten que l'administració faciliti crèdits als qui vulguin comprar mobles i que els mobles obtinguin una desgravació fiscal similar a la de la compra d'habitatge. Quan han finalitzat les desgravacions a l'adquisició d'habitatge -tant per la despesa fiscal que comportava com per l'impacte inflacionista que tenia sobre el mercat de l'habitatge- i l'aixeta del crèdit públic amb prou feines alleuja una mica el tancament dels crèdits en general, les demandes dels empresaris del sector semblen una mica insòlites. Si, a banda de la crisi, la principal competència i model d'èxit és Ikea, potser que ens fixem una mica en el seu model de negoci, per veure si en podem extreure alguna lliçó. Es tracta d'un model caracteritzat per tres elements.

Primer, uns preus aparentment assequibles aconseguits gràcies als estalvis en la distribució, l'emmagatzematge i la comercialització i de tot plegat se'n vanten per donar credibilitat a l'origen dels preus baixos. Uns preus que també s'aconsegueixen en bona part per la substitució dels materials nobles tradicionals per d'altres de més barats i més fàcils d'industrialitzar i per la fabricació de gran part dels seus productes a països no europeus de costos salarials més baixos.

Segon, per l'atorgament al conjunt de mobles i parament de la llar en general -una altra innovació- d'una sèrie de valors, que els fan especialment atractius entre les generacions joves: innovació, sostenibilitat, durabilitat, racionalitat i capacitat d'emmagatzematge. I a més, la transmissió de la idea que els mobles no són per a tota la vida com abans, sinó per anar canviant-los, amb els complements i similars, amb una certa freqüència. I tercer, però no menys important: el disseny. Un disseny amb marca de país –Suècia- associat a la tradició del segle XX de grans arquitectes i dissenyadors nòrdics, amb la imatge de benestar i de qualitat de vida que s'associa a aquestes societats. Amb tots els productes personalitzats vinculant-los a un dissenyador concret, tot i que sigui desconegut i de nom impronunciable per a la gran majoria.

El sector n'ha d'aprendre, de tot plegat. Sigui per imitar el que calgui -reducció dels costos de producció, disseny i marca, atorgament de valors, integració del moble amb el parament de la llar- o per cercar oportunitats en els segments de mercat que queden lliures -disseny català i mediterrani, públic no exclusivament jove, centres de compra urbans, tracte més personalitzat, possibilitat de moble a mida... Això només serà possible si se supera l'atomització de les empreses del sector, amb la fusió o amb la creació de veritables consorcis que les facin funcionar com una sola companyia per a tots els elements centrals del nou model de negoci. Qualsevol altra opció du irremeiablement al fracàs.