DE MEMÒRIA
Una demografia pionera
El model demogràfic adoptat per la societat catalana a partir del primer terç del segle XIX, és a dir, en els últims 180 anys, és un model contundent, extrem. I, pioner. Això és el que explica, des de fa anys, la demògrafa Anna Cabré.
Les principals variables per a l'estudi d'una població són la natalitat, la mortalitat i el saldo dels moviments migratoris. En el cas català, la taxa de natalitat comença a baixar molt des de mitjan segle XIX, i aquesta tendència es manté sense gaires variacions fins als darrers anys del segle XX, i inici del XXI. L'opció dels catalans de sempre, i de les successives onades de nous catalans, és, des de fa més d'un segle i mig, una opció per les famílies petites –de 1, 2 o 3 fills– amb una forta inversió en cada fill/a. La caiguda de la natalitat catalana és excepcional a Europa, car es produeix abans de la caiguda de la mortalitat.
La mortalitat catalana també experimenta en aquest període una variació extrema. Cabré explica que l'esperança de vida a l'inici del XIX era de 30 anys, molt per sota de l'europea. Per a la Barcelona de 1837-47, Ildefons Cerdà donava la xifra de 25,7 anys de vida mitjana! Des de final del segle XX, l'esperança de vida dels catalans supera els 80 anys, i Catalunya se situa entre les societats del món amb una esperança de vida més alta.
També les xifres de la variable de migracions són extremes. Barcelona, des de final del XVIII (Pierre Vilar), i tot Catalunya, des del darrer terç del XIX, són un focus constant d'atracció d'immigracions molt variades, sense pràcticament interrupcions. Combinada, el vuit-cents, amb una forta emigració de catalans a Amèrica i a Austràlia. Però Cabré ha calculat que, sense immigracions, la xifra d'1,9 milions de catalans de 1900 hauria esdevingut 2,5 milions el 2001 (quan el cens oficial donava 6,3 milions). Així, “en plena explosió demogràfica global, la població catalana ha augmentat de l'1,23 per 1.000 de la població del món de l'any 1900 a l'1,34 per 1.000 l'any 1980”. I, continua, amb força…
En resum: en la societat catalana dels darrers 180 anys es produeixen simultàniament tres moviments demogràfics excepcionalment contundents: caiguda vertiginosa de la natalitat, allargament impressionant de l'esperança de vida i saldo migratori molt i molt positiu. Segons Cabré, aquest model excepcional s'ha anat generalitzant: “El sistema català ha passat a regir la demografia de tot Espanya i, més encara, la de tots els països desenvolupats… Catalunya hauria estat precursora, no l'única però sí de les més destacades” (L'Avenç, n. 277, febrer 2003).
Com de passada, Cabré ens dóna una innovadora definició del que són els països desenvolupats com Catalunya. Els països desenvolupats són “aquells que poden enviar tots els infants a l'escola fins als 16 anys i mantenir-ne encara una part important a les aules un cop superada aquesta edat”.
Les causes del caràcter pioner del model demogràfic de la societat catalana haurien de poder-se explicar molt bé. Car tenen un enorme interès: tant per als mateixos habitants de Catalunya com per a la gent d'altres societats, properes o ben llunyanes.
Ara bé, si un èxit històric com aquest és ben poc freqüent, el que sorprèn és la pobresa de les explicacions que se n'han donat. I, encara, la gran quantitat de visions tòpiques de caràcter negacionista. Des dels laments per la caiguda de la natalitat, i la decadència de la família tradicional, fins als laments i/o l'entusiasme per les successives immigracions, que, suposadament, desnacionalitzen, espanyolitzen o universalitzen, la societat catalana.
Per una aproximació a les explicacions científiques del sistema català de reproducció hauríem de tenir en compte: 1), el precedent de la gran immigració occitana dels segles XVI i XVII; 2), l'originalitat de l'emigració catalana en xarxa a les Amèriques amb, sovint, retorns profitosos; 3), les aportacions dels tècnics, empresaris i capitalistes –o també rendistes– europeus i americans (i turcs!: Pronovias, Danone, Mango) que s'instal·len per un temps, o per sempre, a Catalunya; 4), la capacitat innovadora, en camps ben diversos, de molts sectors de la societat catalana; 5), la competitivitat d'un model familiar de petites dimensions i gran flexibilitat/adaptabilitat.
56 nacionalitats
Els estrangers censats a la ciutat de Barcelona el 1930 eren 26.659, i provenien de 56 nacionalitats (segons el treball resum de Mercè Tatjer). La xifra total era important, car significava el 2,65% dels habitants d'una ciutat que vorejava el milió de censats. Els grups més grans eren els de francesos i alemanys. Els seguien els de cubans, argentins, britànics i italians. Es tractava de tècnics, professionals o empresaris que contribuirien a la creació, i a la continuïtat, d'empreses situades en els sectors avançats: automòbil, química, òptica, electricitat, hoteleria...