El sector de l'obra pública es queda sense projectes a la cartera
Les constructores esgoten les darreres obres públiques adjudicades mentre ajusten plantilles davant la frenada en sec de les inversions.
El 2008, el total de la licitació oficial d'obres a Catalunya feta pel conjunt de les administracions va sumar 8.618 milions d'euros (vegeu gràfic). L'any passat va ser tan sols de 5.035 milions d'euros. La caiguda és encara més significativa si es comparen xifres de licitacions amb finançament purament pressupostari. Segons les dades de la Cambra Oficial de Contractistes d'Obres de Catalunya (CCOC), dels 4.300 milions d'euros de l'any passat es passarà, previsiblement, a uns 1.300 milions d'euros per al conjunt del 2011. En altres paraules, una reducció del 71% en tan sols un any. El pitjor, diu el sector, és que el 2012 no millorarà la tendència.
Amb el risc de rescat altre cop picant a la porta i uns mercats que no rebaixen la pressió sobre el deute, les administracions han apostat per una estratègia basada quasi en exclusiva en la lluita contra el dèficit públic. I això passa bàsicament per aplicar plans de retallades –ho hem vist altre cop aquesta setmana en el cas de la Generalitat– i deixar a zero la inversió pública. Això vol dir reduir al màxim els projectes d'infraestructures i, per tant, buidar de feina moltes de les constructores centrades en l'enginyeria civil. “Les empreses estan esgotant els projectes, no n'hi entren de nous, i per tant tenen la cartera quasi buida; això és com deixar sense aliment una persona”, destaca la gerent del Gremi de Constructors de Barcelona i Comarques, Mercè Polo. La situació, diu sense embuts, “és gravíssima, ja no aguantem més”.
Aquesta és una realitat que viuen també la vintena d'empreses associades a Conscat, la majoria pimes molt centrades en l'obra civil i que sumen uns 2.500 treballadors. El seu president, Manuel Romero, coincideix amb Mercè Polo a l'hora d'afirmar que les empreses es troben ja en fase d'acabament dels pocs projectes que els queden i lamenta les conseqüències que se'n poden derivar. “Entenem el context de retallades però estem preocupats perquè aquesta tendència pot posar fi al sector.”
Aquesta crida desesperada la feia també el 26 d'octubre passat el president de la CCOC, Rafel Romero. La Cambra llançava una proposta tant a la Generalitat com a l'administració de l'Estat per tal d'estalviar un 10% del consum públic amb una gestió més eficaç i destinar aquest percentatge a obra pública. “No es tracta de gastar més sinó de fer-ho millor”, destaca Romero. Segons dades de la CCOC, la inversió pública en el sector de la construcció va ser del 3,7% del PIB a l'Estat espanyol i del 3,1% del PIB a Catalunya el 2010. Les previsions de la Cambra per a aquest 2011 és que aquesta es redueixi al 2,9% i al 2%, respectivament. “La situació de les empreses ja està al límit, si s'amplia aquest context de retallades ens portarà a una reorganització salvatge del sector, i això voldrà dir perdre tot el capital d'aquestes empreses”, destaca Romero.
I és que ara les empreses del sector estan immerses en un dràstic procés d'aprimament per adaptar-se a la nova conjuntura. Com explica Polo, “amb una activitat tan residual s'estan plantejant ERO per a la totalitat de la plantilla, perquè ara com ara no hi ha alternativa”. Aquesta és una realitat comuna a totes les empreses. Manuel Romero destaca: “Ja estem fent un esforç molt gran per aprimar-nos, però la majoria de les nostres empreses són de caràcter familiar, amb plantilles d'entre 150 i 200 persones, i fer fora la gent no els és gens fàcil.” És clar que si no entra nova obra tampoc hi ha gaire a fer, i de marge per seguir reduint estructures, afegeix el president de Conscat, “sempre en queda fins que tanques portes”.
PÈRDUA D'OCUPACIÓ.
Bona part d'aquesta destrucció d'ocupació es va concentrar inicialment en l'activitat lligada a la promoció residencial, el primer mort del sector. L'obra pública es va mantenir, i fins i tot al principi de la crisi –quan els governs apostaven per plans d'inversió com a resposta a l'estancament econòmic i destinaven milers de milions a petites obres municipals–, més d'un informe apuntava el subsector de l'enginyeria civil com el garant que al sector sempre hi quedaria negoci. Això, però, ha canviat, i ara les empreses especialitzades en obra pública temen ser la nova víctima d'un sector ja molt castigat.
Cap de les associacions sectorials espera que el 2012 sigui millor. Entre altres coses perquè, pel que fa a l'Estat, després de les eleccions del 20-N, es presenta un panorama de pressupostos prorrogats com a mínim mig any. Això vol dir que en aquest període de transició fins a comptar amb els nous pressupostos no s'inclourà ni un sol cèntim de nova inversió. A més, i tot i que l'aclaparador guanyador de les eleccions, el popular Mariano Rajoy, encara no ha revelat quines seran les claus del seu mandat, tot fa preveure que els comptes per al 2012 seran fortament restrictius. En el cas de la Generalitat, i a pesar dels darrers anuncis del president Artur Mas de noves retallades, el panorama podria ser més agredolç. Així ho indicava la vicepresidenta Joana Ortega en una entrevista aquest dimecres passat a TV3, en la qual afirmava que el Departament de Territori i Sostenibilitat no tornarà a ser el més afectat per les retallades en els pressupostos per al 2012 (està previst que el govern els presenti a mitjan del proper mes de desembre). El sector s'ho mira amb un cert escepticisme, sobretot si es tenen en compte les dades sobre el volum d'obres adjudicades per GISA, el principal gestor de la inversió de la Generalitat, que ha passat d'un volum de 1.700 milions d'euros en obres adjudicades el 2010 a una previsió de tan sols 50 milions d'euros per a enguany.
En aquest escenari, la diversificació i la internacionalització sembla que són les úniques opcions per sobreviure. Segments d'activitat com ara el tractament d'aigües –i a pesar de la pèssima situació financera de l'Agència Catalana de l'Aigua (l'ACA)– presenten encara bones perspectives de creixement. Altres activitats amb futur poden ser totes les relacionades amb l'eficiència energètica i la mobilitat de persones. Però la diversificació també ha tingut el seu camí de retorn. Com destaca Pere Lleonart, fundador de la consultora Gabinet d'Estudis Econòmics i alhora autor de nombrosos estudis sobre les empreses constructores, “amb la crisi les empreses més grans fins i tot han venut part d'aquesta diversificació per tal de finançar-se”.
La internacionalització mereix un punt i a part, ja que si bé és evident que les oportunitats de créixer a mercats emergents de Llatinoamèrica i el nord d'Àfrica sobretot són nombroses, també és cert que per sortir a fora amb garanties cal massa crítica, i això només és a l'abast de les firmes més grans. Però, com s'explica a la pàgina 4, les empreses del sector –excepte comptades i honroses excepcions– encara no estan gaire per la feina de protagonitzar operacions corporatives. En part perquè, com explica Lleonart, “la majoria de les firmes mitjanes són familiars i es van crear en els anys cinquanta i encara estan comandades per les primeres generacions, molt més tradicionals en la seva manera de gestionar l'empresa i poc abocades a perdre'n el control”. A més, i com explica el president de la CCOC, “perquè hi pugui haver moviments corporatius també cal primer que el sistema financer s'estabilitzi”. Hi ha comptades excepcions, com ara la protagonitzada per Comsa Emte el 2009. El seu vicepresident, Carles Sumarroca, explicava en una presentació recent: “La fusió no va ser una resposta a la crisi, però afortunadament ens situa en una posició millorada enfront d'aquesta mala situació econòmica.”
Més enllà de les fusions, la internacionalització –que salvarà empreses però que no generarà ocupació aquí–, o la diversificació, hi ha una altra assignatura pendent que les empreses han de superar. “L'objectiu que no es pot ajornar més i que han d'assumir totes les empreses és guanyar productivitat”, explica Rafael Romero. En altres paraules, ser innovador en els processos i en els materials, una necessitat que ara es converteix en obligació però que durant els anys de bonança no era la prioritat per a ningú.
I és que a pesar que el 2010 i el 2011 han estat anys difícils, amb caigudes del 15% i del 30%, respectivament, en la producció d'obra civil a Catalunya, el cert és que en la darrera el país i el conjunt de l'Estat han viscut una època daurada d'inversions en infraestructures amb l'execució de projectes faraònics. Alguns d'aquests, com ara determinades línies de l'AVE que no tenen passatgers o alguns aeroports d'on no s'enlaira cap avió, han posat de manifest que no sempre s'ha actuat amb sentit comú. “Això no ha de tornar a passar; qualsevol projecte ha d'anar acompanyat d'un estudi sobre el seu impacte econòmic”, admet el president dels contractistes d'obres. El mal, però, ja està fet, i ara més que mai pot resultar immensament impopular destinar grans partides a infraestructures quan paral·lelament es retalla en la sanitat i en l'educació.
Sigui com vulgui, i tot i que a més de les actuacions més petites encara queden macroprojectes com ara el corredor mediterrani, el sector admet que no es tornarà mai als nivells de la dècada passada. Entre d'altres coses perquè queda poc per fer. “És difícil dir on ens hem de situar un cop superem la crisi, però difícilment superarem el 60% del que es feia”, assegura el president de Conscat. I en aquest escenari futur no només pesen les menors inversions dels fons europeus, que es concentraran en els nous països membres. Ara bé, afegeix Mercè Polo, “s'ha d'aplicar el sentit comú, fa anys que tenim una aturada de creixement i d'increment de l'atur, i en part és producte de la manca d'inversió; hem de tallar aquest cercle viciós”. El missatge és clar, si la inversió es manté a zero, es reduirà el dèficit a curt termini però es generarà més atur, i per tant menys consum, menys creixement econòmic, i per tant més dèficit.“El creixement de l'economia també depèn d'això i el que nosaltres demanem no suposa augmentar el dèficit sinó gastar de manera diferent”, diu Rafael Romero. La Cambra de Contractistes calcula que destinar el 10% del consum públic a infraestructures generaria 450.000 llocs de treball a l'Estat, 70.000 dels quals a Catalunya.
L'avís està fet. Falta veure, però, si aquest té més ressò que les pressions dels mercats i de la UE. Difícil.
Un panorama futur sense gaires llums
Euroconstruct, en el seu últim informe, preveu un escenari ple d'incògnites per al segment de l'enginyeria civil a l'Estat espanyol. Després d'una caiguda del 35% el 2011 i una previsió de baixada del 24% per al 2012 -aquest cop protagonitzada sobretot pels governs autonòmics, indica l'informe- el panorama per als anys 2013 i 2014 no es veu gaire clar. Euroconstruct aposta per un estancament el 2013, amb una caiguda menor del 4%, però hi afegeix que tot dependrà de l'escenari macroeconòmic, ja que qualsevol nou risc de recessió podria tornar a pressionar sobre la inversió pública. Això converteix aquest segment de l'enginyeria civil en el que tindrà un pitjor comportament a mitjà termini, ja que l'edificació residencial i terciària podria sortir del pou el 2013.
