‘Quo vadis', Itàlia?

Fa uns dies que Itàlia és actualitat per la renúncia de Berlusconi i per la decisió dels diputats i senadors de donar suport a un govern tècnic perquè faci que el país superi la greu crisi que està vivint. La tasca és enorme, i requerirà esforços i sacrificis molt grans de tothom. Com en altres països, també a Itàlia s'haurà de lluitar contra el deute públic, l'atur o la falta de confiança dels mercats (tot això ens resulta familiar, oi?).

Ara bé, sent certa la gravetat de la situació i la complexitat del context internacional que l'envolta, al meu parer, els problemes d'Itàlia vénen de lluny i no es poden reduir solament a les circumstancies actuals.

Són resultat, entre d'altres, d'una administració publica excessivament gran que, des de fa anys, ha afectat negativament els recursos públics i a la manera d'entendre l'Estat.

Als anys setanta, el Partit Comunista Italià, la segona força política italiana, i la Democràcia Cristiana, el partit més fort del país, van arribar a un acord, conegut com el compromesso storico, fruit del qual els italians van gaudir d'uns beneficis socials exagerats, amb un creixement desorbitat de la despesa i la creació d'estructures ineficients, amb un malbaratament del recursos públics que s'ha prolongat fins avui, i van crear, a poc a poc, una cultura desafortunada segons la qual l'Estat ho ha de proveir tot.

En una situació en què la natalitat és baixa o negativa, l'esperança de vida sempre és més llarga i la proporció de població activa és sempre inferior, no hi ha prou recursos per finançar tants beneficis socials, dels quals, a més, sovint, es fa un ús irresponsable. Per tant, si les mesures que prengui el govern nou no van acompanyades d'un canvi de mentalitat, potser sí que el país sortirà de la crisi, però continuarà sent tant feble i poc competiu.

I, d'alguna manera, això també val per Catalunya i per l'Estat espanyol.