Cinc ones llargues

Joseph A. Schumpeter, un dels dos grans economistes del segle XX (l'altre va ser John M. Keynes) va llançar a la fama els cicles (o ones, o onades) llargs, de 50 a 60 anys, que havia descobert Nicolai Kondratiev als anys vint del segle passat. En va dir “Cicles Kondratief”. La fase ascendent d'aquestes onades llargues va ser el resultat de l'acumulació de petites i grans innovacions tecnològiques i empresarials que, en aplicar-se a la indústria, van fer disparar la inversió, l'ocupació i els índexs de creixement. La fase descendent va ser a la inversa: saturació, col.lapse, retrocés.

Kondratiev va definir tres grans cicles sinusoïdals. El primer (1789-1840), la Revolució Industrial anglesa. El segon (1840-1896), l'era del vapor i del ferrocarril, a algunes parts d'Europa i d'Amèrica. El tercer (1896- 1939/40), l'era de l'electricitat, l'acer i el motor d'explosió. Als anys vint, quan ell ho estudiava, estava en la fase ascendent. Van ser “els feliços anys 20”. La seva previsió va ser la d'una fase descendent cap al 1930, tocar fons al 1940, i una altra fase ascendent que va ser l'origen d'un quart cicle (1939/40-1990/95), basat en la petroquímica, l'energia nuclear i les fibres sintètiques, i amb un màxim cap al 1960, els “feliços 60”.

Els continuadors de Kondratiev han descobert que el quart cicle ha funcionat. Alguns han pensat en un cinquè cicle 1995-2045/55, de l'era de la informàtica, la robòtica, la genètica i les biotecnologies. En el cas d'Europa i els Estats Units, la crisi del 2007 fa que n'hi hagi dubtes per bé que el moment d'ascens seria als anys 2020-30. Però, el cinquè cicle sí que funciona per als països emergents que eren del Tercer Món que estan creixent. Fins i tot, l'Àfrica subsahariana.

La pregunta és: les ones llargues han funcionat (i encara ho fan) en el cas de l'economia catalana?

Comencem pel primer cicle. Al 1789-1840, llevat de la Gran Bretanya, no hi va haver cap revolució industrial. Però a Catalunya hi va haver importants especialitzacions productives destinades, en part, a l'exportació: indianes, aiguardent, pells adobades, paper de qualitat, teules i rajoles. Se n'ha dit la “Catalunya atlàntica”.

El segon cicle Kondratiev (1840-1896) a Catalunya, el del vapor i el ferrocarril, els ports i els canals, com el d'Urgell, és perfectament visible. L'horitzó, però, es va ampliar, car cal incloure-hi: les fàbriques de riu (sense vapor, amb, aviat, hidroelectricitat), i les fàbriques complexes que produeixen vaixells de vapor, o exporten pianos, i altres productes de luxe. I, a més, les iniciatives de les innovadores empreses dels catalans de les Amèriques. Catalunya no va ser només “la fàbrica d'Espanya”, sinó també “moltes fàbriques a Amèrica”.

El tercer cicle (1896 /1939-40) encaixa perfectament amb la trajectòria de l'economia catalana. Ho fa amb una producció important d'hidroelectricitat, un món dinàmic de l'automòbil, l'inici de les fibres artificials, de la química agrícola i la indústria farmacèutica, innovacions en la indústria de la construcció (el Modernisme), dues indústries molt exportadores –la surotapera i la del llibre–, una revolució agroalimentària (farineres, cellers, granges avícoles, pota negra, daus de sopa concentrada, làctics, xocolates, fruits secs, caves).

La variant catalana del quart cicle Kondratiev (1939/40-1995) sembla més difícil perquè a la primera fase (1939-59), no hi va haver la política d'inversió pública keynesiana, sinó l'autarquia i la misèria de la dictadura espanyola del 1939. Però a la Catalunya del 1940-50 hi ha una petita revolució metal·lúrgica (amb innovacions com les motos catalanes, i la continuïtat del districte de l'automòbil), noves empreses hidroelèctriques, continua la revolució agroalimentària, la moda i les especialitats medico-farmacèutiques.

I, després d'aquest quart cicle, ¿estem a la primera fase del cinquè cicle Kondratiev (1995-2045/50), tot i la crisi financera del 2008?