Adéu a Fabián Estapé

“Sortirem de la crisi el dia que deixem de preguntar-nos quan en sortirem.” Amb aquesta frase de to situacionista s'expressava fa pocs mesos Fabián Estapé, economista, acadèmic i divulgador mediàtic que ahir va morir, a l'edat de 88 anys, a Lleó, ciutat on residia.

Nascut a Portbou, Estapé deixa una empremta d'excel·lència com a docent, com a assessor econòmic i finalment com a divulgador dels postulats que ell va defensar tota la vida. La tríada dels seus tòtems teòrics l'encapçalava Keynes, però també hi eren Schumpeter i John Kenneth Galbraith, el discurs dels quals va introduir per primer cop a l'Estat.

A més de les seves experiències com a catedràtic, degà de facultat i fins i tot rector de la Universitat de Barcelona, càrrecs als quals va arribar no sense l'oposició fèrria de competidors afins al règim de Franco, a la seva esquena duia el vívid record d'una postguerra dura i d'una dictadura amb la qual va conviure i, paradoxalment, també va treballar. La seva voluntat de millora de la situació econòmica del país el va dur a assessorar el general Franco per dissenyar, juntament amb altres insignes economistes com ara Joan Sardà i Enrique Fuentes Quintana, el pla d'estabilització econòmica que, a través dels ministres tecnòcrates López Rodó i Ullastres, va representar una primera modernització de l'autarquia del règim. En una mena de surfisme vital, anys més tard va poder manifestar obertament el seu ideari social militant en organitzacions netament d'esquerres com ara el sindicat CCOO i el PSUC.

Amb el seu to entranyable però també insolent, malparlat o repatani quan ho trobava convenient, va impartir el seu mestratge en alumnes insignes, polítics, banquers i economistes de prestigi, entre els quals hi ha, entre molts d'altres, l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall; l'exalcalde de Barcelona i exministre de Defensa, Narcís Serra, i l'actual president del Cercle d'Economia, president de Vueling i exministre popular, Josep Piqué. Amb tot, Estapé sempre va tenir les millors paraules per al seu favorit, el malaguanyat Ernest Lluch, mort per ETA el 2000.

A banda de les múltiples intervencions en els mitjans audiovisuals i escrits, en els quals deixava la seva personal empremta i la seva manera d'interpretar i transmetre una influent opinió econòmica, el seu llegat es condensa en diverses obres, entre les quals es poden esmentar Ensayos sobre economía española (1972) i Projecció de la investigació en el desenvolupament de la indústria a Espanya (1996). A De tots colors (2000), Estapé va recopilar els seus records en format memorialístic, en els quals recrea trobades amb personatges tan dispars com Manuel Sacristán, Gil de Biedma, Jordi Pujol, Samaranch o els de la panòplia franquista.