Spanair i la nevada
Sembla que no hi hagi relació entre aquestes dues notícies tan separades entre si: la fallida d'una companyia aèria i l'arribada d'una onada de fred amb previsions de nevades arreu de Catalunya, o sí? L'única relació que hi ha, de fet, és que tots dos fenòmens tenen el mateix protagonista, encertat o no: el govern de la Generalitat. És a dir, tant si tanca una empresa d'aviació com si neva o deixa de nevar, sempre és culpa del govern i cada partit es defineix a favor o en contra de la seva gestió de manera totalment previsible: donada una nevada amb conseller de CiU, què dirà el PSC? que o bé hi ha hagut falta de previsió o bé n'hi ha hagut massa (noteu que els noms dels partits són perfectament intercanviables i n'hi podeu posar qualsevol altre).
La pregunta seria si és raonable que el nivell polític arribi a detalls tan quotidians perquè calgui demanar dimissions cada cop que neva o que s'ocupi de fets tan especialitzats com la gestió d'una companyia d'aviació. És a dir, que un país hauria de tenir experts en previsió meteorològica, en gestió d'emergències, o en direcció d'empreses que poguessin decidir què fer, més enllà del color polític, i que no haguessin de fer cada pas en funció del proper titular dels diaris i de les properes eleccions.
Però igual que els polítics tenen tendència a ocupar cada cop més àmbits de decisió i gestió, per a la qual cosa necessiten pressupostos creixents, l'altra part del problema és que massa sovint els ciutadans hem claudicat: esperem que el govern ens ho doni tot resolt i no volem assumir responsabilitats sobre el nostre futur. Si em quedo tirada a la carretera no és perquè no porti cadenes, és perquè no m'han avisat prou. Si el sector on treballo no és rendible, li falta inversió pública per ser competitiu. I massa sovint esperem la intervenció de l'Estat com un ens superior que ha d'intervenir en tots els àmbits de la societat.
Què li demanaria al govern? M'agradaria un govern que fos capaç de garantir amb qualitat tres eixos bàsics de la nostra societat: educació, sanitat i seguretat, i ens deixés la resta de les iniciatives als ciutadans. M'agradaria que els polítics evitessin entrar en temes on no són experts i decideixen principalment per qüestions ideològiques, cosa que ens estalviaria haver de canviar estratègies en tota mena de temes cada quatre anys. I quant a quins sectors econòmics cal impulsar, seria molt més just i democràtic un sistema que desgravés les inversions que fessin els inversors particulars en empreses que creessin llocs de treball al país. Així cada persona amb estalvis podria decidir si posa diners a una companyia aèria, a una empresa d'alta tecnologia o a una botiga del seu barri, amb el seu criteri independent.
Però el món no va per aquí, i, si em permeteu fer prediccions, ara ens espera un altre episodi apassionant amb la proposta de posar un Las Vegas a Barcelona o a Madrid: enlluernats pel nou pla Marshall, s'acaba d'obrir una competició en què comptarà més el curt termini i el titular que una reflexió seriosa sobre les conseqüències estratègiques i de posicionament de Catalunya que té un projecte així. Ja ens veig a tots desfilant amb vestit tradicional fins que ens quedi cara de sorpresa si els ianquis passen de llarg. Al final l'únic patriota serà el magnat americà: només vol pagar impostos al seu país.
