La Generalitat posa la lupa en les llotges
Una denúncia d'Unió de Pagesos sobre alteracions en el preu de l'avellana mou l'administració a obrir expedient a la Llotja de Reus. Ningú dubta de la funció útil de les llotges a l'hora de posar preus de referència, però es demana més precisió
Teòricament fan una bona funció, però a vegades s'usen per fer anar el preu a la baixa
Hi ha la possibilitat que la primera imatge que a un li vingui al cap quan sent parlar de llotges tingui a veure amb les zones més exclusives de les tribunes dels camps de futbol o de les platees dels grans teatres. Uns espais on, segons diuen els visitants assidus, abunda la pompositat dels vestits fets a mida i la brillantor de les joies i els rellotges cars, però on també es fan molts contactes i es tanquen negocis. L'enciclopèdia, quan se la consulta per aclarir conceptes, no preveu cap referència a luxes ni fastuositats però sí que fa menció de l'esperit mercantil. “Llotja: un edifici públic on es reunien els mercaders i els comerciants per a fer-hi tractes.” I és que en les llotges de contractació s'hi fan, bàsicament, mercadejos (el fet que depenguin directament de les cambres de comerç ja és un avís per a navegants).
El professor de política econòmica de la Universitat de Barcelona Francesc Roca fa constar en un dels seus articles que “si calgués sintetitzar amb una sola paraula el que ha estat històricament l'economia catalana, aquesta paraula podria ben bé ésser llotja”. No hi ha dubte que, històricament, les llotges han tingut un paper cabdal en l'economia catalana (el mateix professor Roca descriu que ja al segle XIV, mentre tots els territoris de la confederació catalanoaragonesa tenien la seva llotja, a la corona de Castella i Lleó no se'n va construir cap). Però segueixen essent aquests encara uns escenaris vàlids per regular les relacions comercials entre productors i distribuïdors?
A Catalunya hi ha fins a nou llotges diferents (Bellpuig, Lleida, Girona, Vic, Tortosa, Reus, Vilassar de Mar i dues a Barcelona) i, independentment del producte que regulin i del pes que tinguin els dictàmens que en surtin -no és el mateix, per exemple, el paper decisiu a tot l'Estat que té Mercolleida a l'hora de posar el preu de la carn de porc que el que puguin publicar llotges més petites com ara Vic i Girona-, la tasca que realitzen és idèntica i la manera de funcionar també. El procediment per definir els preus deriva de les operacions registrades pel mercat. La llotja té la missió de recollir-les, analitzar-les i publicar els preus que serviran de referència per al sector durant els propers set dies. La llotja beu de diverses fonts per interpretar el mercat, però l'acte públic on queden paleses les operacions és la taula de preus de la llotja -formada per representants del sector productor i per comerciants i distribuïdors-. Com que fer posar d'acord tots els actors que tenen interessos en un producte seria un repte complicat, la cosa es simplifica asseient a la taula uns quants representants de cada part -cada llotja té el seu reglament, però la taula normalment la componen entre 7 i 10 membres de cada bàndol-. Els escollits acostumen a ser els qui tenen més pes en el sector (principals productors per un costat i els representants dels principals canals de comercialització i distribució per l'altre) a fi i efecte de poder donar una informació més fidedigna de les transaccions que s'han realitzat i del preu a què s'han pagat.
Tal com apunta la Generalitat al web del Departament d'Agricultura, “els preus de llotja són el resultat d'acords periòdics entre les parts, és a dir venedors i compradors”, deixant clar que són els mateixos actors del mercat, i la llei de l'oferta i la demanda, els qui acaben marcant el paràmetre de preus per a un determinat producte.
I en tant que tota relació comercial està subjecta al dret privat, també en les llotges ha de ser aplicable el respecte pels principis bàsics d'aquest dret. Principis que estipulen que cap part és més que l'altra i que, a l'hora de negociar, les dues parts han de tenir voluntat plena i poder actuar lliurement sense coaccions ni enganys. Així doncs, la Generalitat ha posat la lupa al damunt dels sistemes de negociació de preus de les llotges catalanes i, en concret, té obert un expedient informatiu a la Llotja de Reus sobre la fixació del preu de l'avellana.
La mesura deriva de les reiterades denúncies del sindicat Unió de Pagesos manifestant que els preus que publica la Llotja de Reus, lluny de derivar d'un acord entre el sector productor i els comercialitzadors, és la manifestació del poder absolut que ostenten els segons, la qual cosa els permet estipular un preu a la baixa que no reflecteix els preus reals dels mercats internacionals. El Departament d'Agricultura, en tant que responsable de l'estudi, registre, promoció i vigilància dels mercats en origen dels productes agraris, posa de manifest que “l'expedient informatiu té per objectiu analitzar la informació aportada per cada part i buscar eines que permetin una millora del funcionament de la llotja, element essencial per a la fixació de preus en les operacions de compra i venda d'avellana en origen”. Tenen raó de ser, les sospites sobre les llotges?
Joan Josep Sardà, secretari de la Llotja de Reus, posa de manifest que el sentit de la llotja és precisament “ser garantia que al ramader i a l'agricultor, a la part productora, no li prenguin el pèl”: “La llotja dóna transparència al mercat, cosa que sempre acaba afavorint el més feble, la part que està menys informada.” Justifica les seves manifestacions pel paper d'arbitri que fa la llotja davant de possibles posicions de poder de la part compradora: “Si la llotja no hi intervingués, això seria la selva, i ja se sap que a la selva triomfa la llei del més fort.” Així mateix, descarta que la participació de més actors en el procés de negociació serveixi per acontentar els qui demanen més transparència, i posa com a exemple llotges on s'ha provat: “A Alcanyís es feia la negociació del preu amb públic, i allò era un guirigall.” En aquest sentit, explica que el reglament a Reus preveu 7 actors per cada banda (productors i comercialitzadors) i que els qui estan registrats com a operadors d'aquell mercat no només tenen dret a escollir-los sinó que també poden presentar-se.
Unió de Pagesos tampoc posa en dubte la utilitat de les llotges com a escenari de referència perquè “registren les operacions que es fan i deixen constància del preu mitjà d'un producte en aquell mercat directe”, però sí que reivindica que “s'ha d'actualitzar”: “El mercat ha de ser més transparent, hi ha d'haver un sistema més transparent per registrar els índexs d'un producte.”
Així mateix, Josep Maria Jové, president de l'organització agrària JARC, manifesta: “Les llotges són vàlides. Marquen un preu de referència perquè cada sector pugui vendre bé el seu producte”, però matisa: “Tot i que teòricament compleixen una funció bona, a vegades s'usen per fer anar els preus a la baixa.” Per a Jové aquestes són les interferències que cal corregir “amb més transparència ” i “buscant més equilibri en la seva composició”: “El sistema en si és bo, però se n'ha de millorar el funcionament. Cal més participació dels productors perquè nosaltres som els que sabem què val produir cereal o un quilo de carn de porc.”
“A Reus no hi haurà sancions, però cal màxima rigorositat”
m.r.c
“Els mercats s'han fet grans i s'han globalitzat, però les llotges segueixen sent un instrument vàlid i continuen tenint sentit.” Ho diu Domènec Vila, director general d'Alimentació, Qualitat i Indústries Agroalimentàries del Departament d'Agricultura i una de les persones que més capacitat de control tenen de l'activitat que duen a terme les llotges catalanes. De fet, d'ell depèn l'expedient informatiu obert per la Generalitat a la Llotja de Reus per possibles distorsions en el preu de l'avellana. Domènec Vila apunta, en aquest sentit, que a Reus “no hi haurà sancions” però que sí que s'exigeix “màxima rigorositat” a l'hora d'analitzar la informació del mercat de la fruita seca i de publicar els preus de referència per al sector.
Tot i les suspicàcies d'Unió de Pagesos, en el cas de Reus l'administració ha descartat qualsevol pacte encobert de la part distribuïdora per pagar preus a la baixa, però la Generalitat sí que resol “revisar-ne el funcionament, perquè la informació que surti de la llotja ha de ser veraç i els preus que es donin com a paràmetres han de tenir credibilitat”. De fet, Vila apunta que la funció de les llotges no pot anar més enllà de “traslladar la informació de les operacions tancades en els darrers dies en aquell mercat”: “Si hi hagués qualsevol pacte relatiu a la fixació de preus, estaríem davant d'un delicte.”
TEMA ESPINÓS.
Ser al màxim d'acurat amb tota la informació recopilada (i posteriorment usada per donar els preus de referència per a aquell producte en concret) és la pedra filosofal sobre la qual s'aguanta l'activitat de les llotges i sobre la qual es construeix la seva credibilitat.
Vila ho resumeix de la manera següent: “La llotja s'ha de guanyar la confiança de qui facilita la informació, dels operadors, i, llavors, sobre la base de la informació que té, ha de ser capaç de guanyar-se la credibilitat publicant uns preus que realment siguin vàlids i creïbles per al sector.”
Quin paper hi té, aquí, l'administració? “L'administració n'és responsable perquè les llotges són d'interès públic. Al sector li interessa que hi hagi uns preus de referència, i no pensem només en el productor, que normalment s'interpreta com la part més feble, sinó també en els compradors i els distribuïdors.”
Però, tot i l'interès públic de la cosa, el paper de l'administració no va més enllà de ser un espectador amb facultats d'àrbitre: “Aquesta no és una economia intervencionista, però sí que hem de procurar que els mecanismes funcionin i, si convé, dir-li a una llotja: ‘Ei, vigila, que estàs perdent credibilitat.'”
