S'ha d'aprimar (encara més) el sector públic?

Durant les darreres setmanes, el debat sobre com s'ha de dur a terme el procés de consolidació fiscal a la Unió Europea s'ha intensificat de manera important. La petició del govern espanyol de redistribuir el gruix de l'ajustament de manera diferent de com s'havia pactat anteriorment no ha tingut una bona acollida però tampoc hi ha hagut una oposició clara. És clar que reduir el deute públic i els interessos que s'han de pagar per aquest deute és necessari però també sembla evident que l'escenari a partir del qual s'havien fixat aquests objectius és molt diferent de l'actual. De fet, el debat de fons té molt a veure amb quin és el paper que s'espera que jugui l'Estat durant aquesta llarga crisi i les darreres manifestacions ciutadanes ja estan evidenciant una important preocupació sobre com afectaran les retallades la qualitat dels serveis públics.

Durant la segona meitat del 2011, l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE) va publicar la segona edició de l'informe Government at a Glance, que s'havia elaborat per primer cop l'any 2009. Aquest informe té com a objectiu dur a terme una anàlisi comparativa de diferents dimensions del sector públic que són especialment interessants en vista dels processos de consolidació fiscal que estem vivint actualment als països de la Unió Europea. En concret, s'analitza tant l'estructura d'ingressos com de despeses dels diferents estats de l'OCDE, els seus nivells de deute i dèficit i com ha canviat la situació durant els darrers anys.

Una de les conclusions de l'informe és que la majoria dels governs han preferit reduir despeses en lloc d'apujar impostos durant el procés de consolidació fiscal. De fet, tot i que l'evidència disponible posa de manifest que reduir despeses millora el resultat del procés a llarg termini, en canvi, també l'allarga, és a dir, es triga més temps a obtenir el resultat desitjat. Així doncs, s'ha triat el camí més llarg tot i que probablement també el menys dolorós des d'un punt de vista econòmic. Més concretament, les reduccions en la despesa s'han centrat sobretot en disminucions del pressupost vinculat als programes amb més volum de despesa (bàsicament salut), en canvis als sistemes de pensions i en una menor inversió en infraestructures. En canvi, pràcticament a cap país s'han reduït els recursos destinats a educació o a recerca i desenvolupament.

Un dels àmbits on també s'està actuant i on més controvèrsia s'ha generat és en la reducció de la massa salarial que el sector públic paga als seus treballadors. Aquesta partida representa al voltant d'una quarta part de les despeses totals. En el període 2000-2008, els treballadors del sector públic als països de l'OCDE han representat al voltant del 15% de la població activa, una xifra que s'ha mantingut relativament constant tot i la crisi. A Espanya, però, els treballadors públics representen el 12,2% de la població activa, un valor clarament per sota de la mitjana de l'OCDE i, a diferència d'altres països com Grècia o Polònia, un valor que no varia substancialment quan es tenen en compte les empreses públiques. Cal dir, però, que tot i que les plantilles s'han mantingut força estables durant la crisi, sí que s'han produït importants reduccions salarials. Si bé aquestes reduccions salarials contribuiran de manera positiva a la reducció de despesa a curt termini, no està clar quins seran els seus efectes a llarg termini. La reducció dels salaris dels treballadors públics pot tenir un efecte negatiu ja que redueix l'habilitat del govern per atreure i retenir el seu personal més qualificat, que pot “fugir” a l'empresa privada en vista de la pèrdua de poder adquisitiu i, per tant, reduir la qualitat dels serveis públics que presten. De fet, resulta especialment complicat comparar els sous dels treballadors del sector públic amb els del sector privat a causa de l'elevat nombre de complements salarials (sovint vinculats a guanys de productivitat) i altres beneficis socials dels quals disposen els treballadors del sector públic. A més, un altre aspecte que pot repercutir negativament sobre l'eficiència del sector públic, i que també recull l'informe de l'OCDE, és la manca de planificació estratègica en l'àrea de recursos humans per part del sector públic i Espanya no és cap excepció. De fet, la situació a Espanya és encara més greu en aquest sentit ja que, a diferència d'altres països, tampoc es fa una gestió apropiada dels treballadors del sector públic amb més experiència i més coneixement i les ràtios de substitució previstes tampoc ajudaran a millorar la situació, ja que mentre que a Àustria, França o Portugal se substituiran 1 de cada 2 jubilats, aquesta ràtio és d'1 a 5 a Itàlia i Grècia i d'1 a 10 a Espanya.

En síntesi, la situació a Espanya i les polítiques adoptades no són gaire diferents de les d'altres països de l'OCDE, però, si bé és cert que hi ha marge per continuar reduint la despesa, continuar amb les retallades en alguns àmbits pot tenir efectes més negatius no només ara sinó també en el futur. El govern s'hi resisteix, però potser és l'hora de començar a pensar a apujar alguns impostos.