Auge i decadència de les caixes d'estalvi catalanes
En el moment de reiniciar-se el procés de concentració, venda i fusions de caixes, fa poc més de dos anys, les nou caixes d'estalvi catalanes que han desaparegut feien un total de 120.000 milions d'euros, la qual cosa suposava una quota de mercat del 12% del mercat espanyol i d'un 40% del català -el 60% restant l'ostentava La Caixa- per la qual cosa 48.000 milions d'euros han anat a parar a les CCAA dels grups que les van adquirir. Quant a l'obra social, acabarà lamentablement en l'oblit
En l'última dècada del segle passat, quan les caixes d'estalvi espanyoles van caure –en el compte que en conjunt ostentaven el 50% del negoci de les entitats financeres–, van decidir competir obertament amb els bancs a pesar de les diferències ideològiques que separaven tots dos col·lectius. Amb aquesta decisió, les caixes s'allunyaven de la filosofia tradicional de fomentar l'estalvi, sobretot de famílies i particulars i dirigir-lo a finalitats de caràcter social, mentre que els bancs eren societats anònimes amb afany de lucre a fi de retribuir els seus accionistes. Aquesta decisió que al principi va donar bons resultats, va ser l'embrió del desastre que es va produir pocs anys després.
Aquest canvi del model de negoci va trencar la característica més important de les caixes, basada en el fet que els delegats d'oficina coneixien personalment cada client, custodiaven el seu patrimoni i els assessorava sobre inversions. Aquest aspecte, amb el fet que es tracta d'entitats sense ànim de lucre i, per descomptat, l'obra social, van ser els aspectes més excel·lents fins al punt que les caixes d'estalvi van arribar al prestigi i fama que les diferenciava dels bancs.
Per a assolir els nous objectius, van basar la seva estratègia a créixer orgànicament, obrint oficines i contractant més personal –en menys de vint anys el conjunt de caixes espanyoles van obrir 6.300 oficines, la majoria de les quals en diverses zones geogràfiques on radicaven- mentre que els bancs van reduir les seves estructures i van adquirir altres entitats i es van internacionalitzar.
Per infiltrar-se amb èxit en territoris de la competència i per diferenciar-se'n, van haver de concedir hipoteques a constructors, promotors i particulars. Aquestes hipoteques els van facilitar titularizar crèdits, col·locar-los com a bons en els mercats el producte dels quals tornaven a reinvertir; van oferir als seus clients productes d'importació com swaps; per finançar-se van recórrer a l'interbancari, van emetre pagarés, participacions preferents i deute subordinat que ni els empleats que les venien entenien el seu significat ni operativa, i que els clients fidels de tota la vida van adquirir perquè les hi oferia una persona de la seva confiança.
Aquesta expansió descontrolada va fer que les caixes fitxessin alts directius experts en la pràctica bancària, retribuint-los amb salaris, prevendes, fons de pensions i blindatges milionaris, que s'han anat coneixent a mesura que anaven desapareixent. D'altra banda, la influència política en les decisions de les caixes d'estalvi i la prioritat en els interessos particulars dels seus consellers o de partits polítics representats van ser circumstàncies que també van contribuir al desastre inevitable.
LA SITUACIÓ CATALUNYA.
En el moment de reiniciar-se el procés de concentració, venda i fusions de caixes fa poc més de dos anys, les nou caixes d'estalvi catalanes que van desaparèixer feien un total de 120.000 milions d'euros, la qual cosa suposava una quota de mercat del 12% del mercat espanyol i d'un 40% del català -el 60% restant l'ostentava La Caixa- per la qual cosa 48.000 milions d'euros han anat a parar a les CCAA dels grups que les van adquirir. Quant a l'obra Social, acabarà lamentablement en l'oblit.
Tot això demostra que no són les idees ni els models els que fracassen, sinó els que han cridat per gestionar-los. En el cas de les caixes, excepte honroses excepcions, l'error principal que es va cometre va consistir a fer una fallida política de captació de dipòsits i fer una concessió errònia de préstecs.
En alguns casos, mentre els recursos de clients creixien un 1%, la concessió de “crèdits escombraries” ho feia en un 35%. Òbviament, la diferència consistia a endeutar-se fins a uns límits insostenibles que els va resultar impossible digerir.
Un excés d'oficines
Al contrari del que va passar en altres comunitats autònomes, a Catalunya sempre hi va haver, històricament, un rebuig frontal a la cooperació entre caixes d'estalvi. Cadascuna volia el seu propi territori i “envair” l'aliè, la qual cosa va originar un creixement desordenat d'oficines que després s'ha comprovat que han sobrat. Les corporacions locals i els poders polítics que integraven els consells de direcció no estaven disposats a cedir la seva influència ni tampoc a perdre prevendes històriques.
