Les exportacions de 1974

Les economies històricament dinàmiques com la catalana tendeixen a exportar tant a les grans àrees econòmiques properes, amb o sense fronteres, com a països molt llunyans. El dinamisme suec seria impensable sense el mercat alemany, la petita Finlàndia tenia una forta relació de dependència amb l'antiga Unió Soviètica, Suïssa ha venut molt a França i a Alemanya; el País Basc, Catalunya i el País Valencià, al mercat espanyol, que ha estat un mercat, malauradament, poc important.

Als inicis de la seva industrialització moderna, a finals del segle XVII, el mercat català és el mercat nord-europeu, el dels aliats de la Generalitat durant la Guerra de Successió (Anglaterra, Holanda), i, al XVIII, el mercat americà. Els productes catalans que s'hi dirigeixen són prou variats: indianes i altres productes tèxtils, aiguardents i vins, papers, cartrons i llibres, armes blanques i armes de foc (via exèrcit), cuirs i calçats, ‘rellotges catalans', vidres, teules i rajoles. El mercat interior espanyol, abans dels ferrocarrils (de finals del XIX) és un mercat de difícil accés, i la industrialització catalana és ‘europea' i ‘americana'.

Des del XVIII, les economies han canviat molt. Però, fixem-nos en un moment, en principi, difícil: 1974. És un moment de crisis econòmiques superposades (la dita crisi dels 70, diferent però comparable a les dels 30), amb creixents exportacions fora de l'Estat espanyol d'una economia com la catalana (que, des de 1939, havia estat molt controlada per un govern forà i autoritari, que afavorí descaradament algunes personalitats, algunes empreses, o alguns subsectors).

El 1974, segons l'estudi dirigit per la professora de la UB Alícia Arrufat, amb l'assessorament d'Ernest Lluch, en un volum promogut pel Servei d'estudis de Banca Catalana, es descobreix que les exportacions catalanes fora de l'Estat espanyol creixen des dels anys 1960, estan molt diversificades, tenen moltes destinacions, i superen lleugerament el 10% del PIB català.

Les empreses més exportadores eren, en aquell moment, i per ordre del volum en pessetes: 1. Seat (automòbils), 2. Hispano Olivetti (màquines d'escriure), 3. Miniwatt (electrònica), 4. Piher (electrònica). 5. Jumberca (maquinària tèxtil), 6. Motor Ibèrica (camions, tractors), 7. Pirelli (neumàtics i cables), 8. Safa (fibres artificials), 9. Torras Hostench (paper), 10. Ferrer (farmacèutica).

Quatre anys més tard, segons el treball del professor Martí Parellada, els 10 productes catalans més exportats eren : 1. Ciment artificial, 2. Automòbils, 3. Llibres, enciclopèdies, diccionaris, etc., 4. Fruita seca (especialment: ametlles i avellanes del Camp de Tarragona), 5. Tractors i altra maquinària agrícola, 6. Pells adobades, 7. Mescles bituminoses (de la indústria petroquímica), 8. Filats de cotó, 9. Barres de ferro i acer, 10. Telers de la indústria tèxtil.

És a dir, al 1974-1978, en plena ‘crisi dels 70', i en plena sortida de la dictadura de 1939, l'economia catalana exportava una gran varietat de productes, com correspon a una economia molt diversificada i prou competitiva. En síntesi : 1) productes que feia relativament poc que produïa, com ara màquines d'escriure i electrònica, 2) productes que feia 70 anys que fabricava, com els automòbils o el ciment artificial, 3) productes de llarga tradició, de 1.000 anys o més : vins i olis, fruita seca, pells adobades, peces o eines de ferro i d'acer, 4) entremig en el temps: amb només cinc segles, les exportacions de paper i llibres, o, des de feia ja 2 segles, els filats i teixits de cotó.