Auge i fi del comissionisme a Catalunya (I)

L'alta burgesia catalana, com a conjunt d'emprenedors que han aixecat empreses i amb vocació humanista, social i de servei al país, va morir fa cosa de 75 anys. Amb l'establiment d'una política intervencionista, la gran empresa catalana va anar a negociar més i més coses a Madrid. Sota l'autarquia calia permís governatiu fins i tot per instal·lar una nova màquina o aixecar un envà.

Uns quants com ara Duran Farell van saber viure en els dos mons, el del mercat i el dels passadissos del ministerio de torn, però no era fàcil. No només era complex passar de la planta els dilluns a Castellana els dimarts, sinó que aquest darrer món era molt més atractiu. Fer negoci a cop de BOE és més fàcil que fer-ho amb contenció salarial o obrint mercats.

Al meu parer, les segones generacions van saber anar portant aquesta dicotomia a mitjan segle passat, però això va canviar amb l'arribada al timó de les terceres generacions. Així doncs, els néts més espavilats de l'antic Gotha empresarial català van caure pel cantó fosc de la força, van vendre l'activitat productiva i es van centrar en l'activitat especulativa; la intermediació amb el poder o comissionisme.

El comissionisme ha dominat la Catalunya econòmica en les darreres dècades. Per saber si estem en mans d'empresaris o comissionistes, repasseu si no els sospitosos habituals de les institucions econòmiques de Catalunya i pregunteu-vos quantes nòmines paguen de la seva butxaca. El zenit del comissionisme va arribar amb De la Rosa als vuitanta i amb l'exèrcit d'aconseguidors que van aprofitar els pactes de governació dels noranta. El sistema segueix donant guerra, com amb la batalla per apropiar-se la Fira, però ja està en franca decadència. On s'amaguen, però, els veritables empresaris?