Al llindar de la insolvència

L'any 2007 el deute públic espanyol equivalia al 35% del PIB i el govern espera que arribi al 80% a finals del 2012; un percentatge menor que el d'Itàlia, el de França i el d'Alemanya. No obstant això, preocupa als inversors el ràpid creixement del deute públic des del 2008, que s'ha produït per la confluència de tres factors: la reducció dels ingressos fiscals a causa de la recessió, l'augment de la despesa pública derivat del cost de la crisi, sobretot el pagament del subsidi d'atur, i el temor a l'impacte del rescat d'alguns bancs i caixes en l'endeutament de l'Estat. La solvència financera d'un país descansa en dos pilars, la capacitat de cobrar impostos a la seva població i l'emissió de moneda. La fortalesa del primer depèn de la riquesa que un país genera, la qual, en el cas espanyol, enmig de la crisi econòmica més profunda des de la Segona Guerra Mundial, s'ha reduït notablement.

Quant al segon, un Estat amb sobirania monetària mai no serà insolvent en la seva moneda, per la senzilla raó que pot emetre tot el diner que convingui per evitar-ho, encara que sigui al preu de generar una inflació elevada. Ara bé, Espanya no disposa d'aquest pilar perquè va renunciar a la pesseta quan es va crear l'euro, sobre el qual no té dret d'emissió.

A pesar de les dificultats en què es troba, l'economia espanyola té bons fonaments. Per exemple, el turisme i les exportacions es mantenen vigorosos de tal manera que, descomptades les importacions de petroli, la balança comercial és positiva; les inversions en infraestructures fetes abans de la crisi han dotat el país amb un estoc de capital que contribuirà a incrementar la productivitat, quan l'activitat es recuperi; l'educació que tenen els joves dóna molt recorregut a les empreses que els ocuparan quan millorin les circumstàncies actuals. No obstant això, amb el deute públic creixent molt ràpidament, el sistema bancari sota sospita, l'economia en recessió i sense moneda pròpia no hauria d'estranyar que els inversors internacionals dubtin de la solvència d'Espanya.

Tal com assenyalava The Economist el passat 15 de juny, “la font real d'incertesa sobre el futur de l'euro es troba en la manca d'interès d'Alemanya i dels seus socis europeus per comprometre's al nivell d'integració necessari per mantenir la moneda única”. Superar l'impasse actual depèn exclusivament de la voluntat política dels països de la Unió Monetària per corregir la debilitat que amenaça la moneda comuna: el dubte sobre la solvència d'alguns països membres, a causa de l'acumulació de deute i de les normes que regulen el funcionament de la UME ara mateix. Els acords del Consell Europeu de la setmana passada han tranquil·litzat els inversors, si més no de moment, perquè obren el camí cap a una integració política d'Europa en dues qüestions, fonamentals per donar suport a la solvència dels estats: en primer lloc, la creació d'un regulador únic per als bancs dels països de la Unió Monetària, amb la participació del Banc Central Europeu. En segon lloc, autoritzar el Mecanisme Europeu d'Estabilitat, Mede, a comprar deute públic dels estats de la UME que compleixin el programa d'ajust fiscal acordat.

De tota manera, la crisi no s'acabarà amb la cessió de sobirania a Europa, ja que els excessos de deute no desapareixeran i la diferència de productivitat en contra de l'economia espanyola no s'esborrarà. No hi ha cap solució màgica dels problemes que s'han acumulat, i tant la reducció del deute com la millora de la productivitat exigeixen un esforç continuat.