Barça i selecció, racionalitat limitada

Un aforisme universal diu que l'amor és cec i una creença àmpliament estesa diu que les persones tenim un comportament racional. Sobre aquest darrer punt, els economistes sostenen que, abans de decidir, apliquem algun tipus de regla de mesurar per sospesar costos i beneficis, i que ens decidim per l'acció que ens reporta benefici net.

És només una hipòtesi que la realitat contradiu sovint.

Com que la racionalitat no és un deure sinó que és lliure, cadascú pot prendre tantes decisions irracionals com vulgui sense haver de donar explicacions mentre no perjudiquin altri. No obstant això, quan les persones que prenen decisions són personatges públics, queden exposades en una espècie d'aparador a mercè de la societat perquè hi pugui dir la seva. Aquest és el cas dels jugadors del Barça de l'Eurocopa 2012. Els Xavi, Iniesta, Cesc, Piqué, Busquets i la resta, tot talent, han estat una columna vertebral de la selecció estatal sense la qual, hi posaria la mà al foc, Espanya no hauria guanyat cap dels tres títols màxims que ha aconseguit els últims quatre anys.

La passió que genera la roja a la resta d'Espanya és molt gran. Per uns dies, l'imaginari de victòria internacional i d'autoafirmació nacional és compartit per madridistes, sevillistes, saragossistes, etcètera, que passen per sobre del fet que la seva selección sigui, de fet, el Barça amb petits complements. Curiosa transformació de les mateixes persones que, en lliga o en copa, allà on va l'equip català li diuen amb càntics i proclames, dia sí i dia també, el nom del porc, al club i a Catalunya, i el terme catalán s'eleva a la categoria d'insult.

No tinc clar que l'actitud dels jugadors del Barça a la selección –Iniesta i Pedro inclosos– sigui racional. Són els artífexs quasi únics de les glòries dels que abans i després els insulten. Si no hi hagués diners entremig i l'ego professional, estaríem davant d'una conducta irracional.

Però també podria ser que m'ho mirés malament i que als jugadors en qüestió els agradés la roja. Llavors hauríem de canviar l'aforisme inicial i dir que l'amor no només és cec, sinó que també és sord.