Pactes d'ahir, reptes d'avui

En política els temps són importants, diuen.  En economia, els diners.  Si això del pacte fiscal és una barreja de política i economia, anem malament: Catalunya no disposa de temps ni de diners. Per ser el seu compromís central, el govern s'ho ha pres amb una calma sorprenent. Vint mesos per redactar dues pàgines que fa deu anys haurien sortit igual. Tot i que ara tenim la crisi i la sentència del Constitucional, que fan de les dues pàgines paper mullat.

La Generalitat té un dèficit pressupostari estructural de més de cinc mil milions immune a les retallades originat per la deficient transferència de sanitat i educació.  El govern espanyol aprofita aquesta situació traspassant deute dels seus llibres als de la Generalitat a un ritme de 7.000 milions a l'any pel cap baix, a part del dèficit fiscal de 16.000 milions a l'any. Aquest doble mecanisme (dèficit fiscal i traspàs de deute), que tractarem amb detall un altre dia, fa que el temps que el govern fa que divaga hagi costat uns 35.000 milions als catalans.

Quines vies té el govern? Segons el meu parer, tres. Primera, la intervenció i mort per asfíxia, que sembla que és l'opció presa i comporta aviat una nova tanda de retallades i mesures de xoc contra els quatre símbols de l'autogovern de fireta que tenim (delegacions exteriors i TV3).  Segona, jugar al seu joc, retornant a l'Estat sanitat i educació junt amb el que diuen ells que costa, però sabent que tenen les cartes marcades i l'àrbitre comprat.  I tercera, utilitzar la majoria parlamentària per declarar-se independents o almenys amenaçar de fer-ho.  El mateix Josep Piqué, en un insòlit atac de sinceritat, ja confessava fa poc que la independència era la sortida fàcil a la crisi. Que algú com en Piqué ho vegi i el govern no és com a mínim preocupant.