Caldrà posar fil a l'agulla

Les coses han anat molt més de pressa del que haurien volgut molts polítics i empresaris: els primers, perquè estaven vivint una altra realitat; els empresaris perquè, més enllà del seu desig que les coses no es moguin gaire, ja estan immersos en prou canvis per poder sobreviure la crisi.

Però l'ocupació pacífica de la nostra capital de l'Onze de setembre passat amb el clam per la independència –i no pas per iniciativa dels partits– no pot romandre sense resposta. Qui han de moure fitxa –ara més que mai– són els polítics.

També cal esperar una resposta menys ambigua de les associacions d'empresaris, sempre tant a l'expectativa per la por de perdre-hi quatre duros –per contra, donen per perduts els milions acumulats pel fet de ser espanyols... i l'autoestima pel fet de ser catalans!–; els grans empresaris, per començar, hauran de pensar amb una mentalitat multinacional una mica més àmplia i posar-se a treballar, com la resta de la població, perquè el seu país sigui viable, pròsper i una mica més seriós davant del món.

Llevat d'uns quants, els empresaris, grans i petits, si més no s'hauran adonat que fins ara han menystingut la idiosincràsia d'una bona part dels seus stake-holders; a més d'empresaris, molts dels seus directius i treballadors omplien el centre de Barcelona, però, sobretot, hi havia milers dels seus usuaris i clients.

Uns i altres han tingut la paciència de ser-ho, tot i rebre imposicions impensables en qualsevol altre país normal; l'etiquetatge en català no cal que esperi noves lleis –que ja hi són i que cal complir–; potser caldrà replantejar l'idioma vehicular, algunes polítiques i relacions comercials, com ara fer front i compensar un hipotètic boicot, etc.

Per l'Onze de setembre, a Barcelona, no hi havia una colla d'eixelebrats; era gent normal, seriosa i, sobretot, amb ganes de futur. Fil a l'agulla, doncs!