El Dia Mundial de l'Hàbitat

L'Assemblea General de les Nacions Unides va decidir, el desembre del 1985, que cada any, el primer dilluns d'octubre, es faria el Dia Mundial de l'Hàbitat per tal de fer prendre consciència a tothom dels grans problemes derivats de la urbanització creixent i dels canvis de governança a què tot això obliga.

El Dia Mundial de l'Hàbitat té, endemés, pels catalans una significació especial derivada del fet que és l'exalcalde de Barcelona, exministre del govern de José Luis Rodríguez Zapatero i exambaixador d'Espanya a Turquia i a l'Azerbaidjan, Joan Clos, qui ocupa des del seu nomenament, l'octubre del 2010, el càrrec de director executiu del Programa de les Nacions Unides pels Assentaments Humans (Agència ONU-Hàbitat), que en el sistema de les Nacions Unides es responsabilitza d'aquests temes. D'altra banda, ONU-Hàbitat està muntant una oficina al barceloní hospital de Sant Pau.

Avui en dia les grans metròpolis mundials ja no estan a la vella Europa com havien estat en el passat, sinó, bàsicament, en països en desenvolupament, amb l'única excepció de Tòquio, que continua sent la més gran conurbació mundial, amb 34 milions d'habitants, i Nova York, que ocupa el lloc setè del rànquing mundial.

Després de Tòquio vénen Ciutat de Mèxic, amb 27 milions; Seül, Xangai i Canton, amb 25 milions; Delhi, amb 23; Nova York, amb 22; São Paulo, amb 21, i Bombai i Manila, amb 20.

Els països europeus -que en una època constituíem el centre del món a l'entorn de les nostres grans ciutats- ja no estem ni estarem en la batalla per ser els més grans, per molt que les nostres ciutats estiguin entre les de més bon nivell de vida.

Però la batalla de les ciutats del futur no és créixer en nombre d'habitants, sinó resoldre els problemes que es van presentant per a les seves poblacions i que són, sobretot, l'oferta de llocs de treball per donar feina als actualment desocupats, per acomodar la gent que va emigrant a la ciutat des de les zones rurals i des d'altres països amb més força demogràfica, l'accés a un habitatge digne, l'energia i les infraestructures de tota mena: des de les educatives fins a les de sanejament, passant per les de transports, aigua neta, comunicacions i un llarg etcètera. El tema del finançament està, també, sempre present.

Però en un món global i interdependent, les ciutats no són autosuficients per resoldre els seus propis problemes, i per això és molt útil l'intercanvi d'experiències d'altres ciutats i el suport dels governs dels estats –ells mateixos tampoc autosuficients- i de les agències de les Nacions Unides.

Barcelona (avui la 67a metròpoli del món en nombre d'habitants) i Madrid (la 51a) no són cap excepció a les dificultats per resoldre els problemes que s'han d'afrontar i més en un moment com l'actual d'elevada desocupació, escassetat de recursos financers, presa de consciència ciutadana sobre els problemes que cal resoldre i manca d'integració dels immigrants.

En una Catalunya preocupada pel procés d'estat propi, els problemes de Barcelona són molt importants per la polarització de la població i de l'activitat industrial, turística i d'altres serveis econòmics a l'àrea metropolitana barcelonina, amb l'agreujant, per a Barcelona, que el territori que es controla des de la plaça Sant Jaume és petit i summament dens i que certs problemes de les ciutats de futur estan ací exacerbats per la densitat de població, per la convivència de cultures i pel nombre creixent d'indignats.