Crisis financeres a Espanya

Espanya va ser el primer país que va crear bons i el primer que va deixar de pagar-los. La fallida de l'Estat ha anat sent una tradició històrica a Espanya. Un fenomen que s'ha repetit des del segle XVI, com s'exposa a continuació.

L'emperador Carles I es considera l'autor del concepte deute. A principis del segle XVI, en el seu afany de ser triat emperador del Sacre Imperi Romà, va dilapidar tal quantitat de diners que va haver de recórrer als banquers alemanys, avalant amb les mines d'or, plata, sal i els impostos a Castella. Se'l va obligar a signar els asientos a Fugger, equivalents als actuals bons.

La conquesta de l'imperi espanyol, l'enorme cost en armament, vaixells, manteniment dels exèrcits i l'expansió per les Índies, va suposar ingents despeses per a les arques de la corona. L'endeutament va créixer sense fre ni control. No obstant això, com que l'imperi espanyol gaudia de confiança, els préstecs estaven assegurats. Si haguessin existit llavors les agències de qualificació, haurien atorgat a Espanya la triple A.

Felip II va heretar del seu pare, l'emperador Carles I, un enorme imperi, però molt endeutat. Mantenir aquest imperi no era fàcil i l'endeutament creixia com l'escuma. Després de la seva coronació es va registrar la primera suspensió de pagaments i amb ella la fallida de l'Estat. En vista d'aquest desastre, el rei va acordar amb els seus creditors retornar solament els interessos i que li condonessin el pagament del principal, la qual cosa va suposar la ruïna de molts prestadors alemanys. Amb tot, es va declarar en fallida en tres ocasions i el destí dels asientos a Fugger va ser parell al de l'Estat: la ruïna total.

Durant els segles XVII i XVIII es van suspendre els asientos a Fugger i es van renegociar els deutes fins a cinc ocasions. En aquest període, la qualificació del deute espanyol hauria passat a la categoria de bo porqueria.

El rescat d'Espanya es va produir després de la Guerra de Successió. En aquesta època es va crear una Hisenda amb impostos en tot el territori per finançar el nou Estat. Després dels regnats de Felip V, Felip VI i Carles III els desajustaments comptables van sorgir a la fi del segle XVIII, a causa de les decisions bèl·liques de Carles IV contra França. La Guerra de la Independència va suposar de nou la ruïna de les finances. L'emissió desmesurada de vals reials va desembocar en una suspensió de pagaments de tal dimensió que va suposar el principal problema durant el regnat de Ferran VII, fins al segle XIX.

L'absència d'una planificació industrial i els continus vaivens polítics i socials van obligar a la necessitat de vertebrar Espanya. La reina Isabel II es va veure en l'obligació de recórrer a uns banquers cada vegada més desconfiats sobre el deute sobirà espanyol. Aquesta situació va causar una fallida en cadena que va provocar la desaparició de la meitat de les entitats financeres del moment.

Al desembre de 1898 Espanya va renunciar a Cuba, cedint als EUA, Filipines, Puerto Rico i altres places, sota sobirania espanyola en les Índies Occidentals, la qual cosa va originar derrotes navals, enviaments de tropes i els seus corresponents altíssims costos.

Durant la Guerra Civil espanyola -1936/39- es van utilitzar totes les reserves estatals per comprar armament. El govern de la República va ordenar una moratòria general de pagaments i venciments durant 48 hores i la prohibició de retirar quantitats superiors a 2.000 pessetes –que en la nostra època coneixem com corralito-. Després de la Guerra Civil, el govern de la dictadura acumulava un deute de més de 14.000 milions de pessetes- una xifra astronòmica llavors–. Mentre que el govern que va guanyar la guerra va reconèixer el seu deute, els creditors del banc republicà es van quedar sense cobrar perquè ningú va reconèixer el seu deute.

Durant el període 1978-1994 van desaparèixer 39 bancs i caixes d'estalvis, cosa que va suposar una pèrdua d'1,6 bilions de pessetes, equivalents al 8% del sector financer. D'aquests bancs en crisis va destacar l'expropiació de Rumasa, la desaparició de Banca Catalana i la nacionalització de Banesto.

En resum, l'actual crisi que patim és molt profunda i dura, i planteja una sortida amb moltes dificultats i incògnites. Però no és la primera, com s'ha comprovat. La diferència entre les anteriors i l'actual és que les primeres obeïen a finançar guerres, conquistar països, satisfer somnis, desvaris i abusos de reis i cortesans, mentre que l'actual és el resultat d'una gran estafa financera, això sí, sense guerres ni canons pel mig.

No obstant això, en totes elles convergeix un aspecte comú: l'afany desmesurat d'acumular riqueses, en benefici d'uns pocs que mouen els fils del poder.