La reelecció de Chávez i la integració llatinoamericana

Al 7 d'octubre passat Hugo Chávez va guanyar la reelecció a la presidència de Veneçuela amb un 54,4% dels vots. Ha estat la tercera reelecció després que, un cop sortit de la presó per un fallit cop d'estat al 1992, accedís a la presidència el 1999, un cop guanyades les eleccions del 1998. Amb aquesta reelecció, Chávez –si la salut li ho permet- estarà al front de la presidència de Veneçuela fins al 2019.

Fins aquí tot sembla normal, però el que vull analitzar avui ací no es simplement el que farà Chávez al capdavant de la seva República Bolivariana de Veneçuela sinó les implicacions que pot tenir sobre la integració llatinoamericana si ens atenem a l'experiència que ja tenim en relació amb el que ha fet fins ara.

Quan Chávez va arribar al poder, Veneçuela era membre de la Comunitat Andina de Nacions (grup en què també hi havia Colòmbia, el Perú, l'Equador i Bolívia) i s'estava en un procés en què els Estats Units pretenien establir una unió regional que inclogués 34 països del continent americà d'acord amb el procés que s'havia iniciat a la Conferència de Miami del 1994 (l'Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques o ALCA) estenent a l'Amèrica Central del Sud el tipus d'acord que als Estats Units tenien amb el Canadà i Mèxic (Àrea de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord o TLCAN).

Des de llavors, Chávez ha fet gala d'un activisme molt considerable per fer avançar les seves idees bolivarianes i revolucionàries en detriment d'un procés seriós d'integració econòmica regional llatinoamericana.

Primer de tot va treballar, amb altres països, per fer impossible que s'avancés en el proces de l'ALCA, que va quedar bloquejat a la cimera hemisfèrica de Buenos Aires del novembre del 2005.

Després, al 2006, Chávez va decidir que Veneçuela abandonés la Comunitat Andina de Nacions, en què Veneçuela havia entrat el 1973 amb un cert retard respecte a la seva creació pel tractat de Cartagena de 1969. Curiosament, i ja ben abans de l'arribada de Chávez al poder, Xile es va retirar del bloc andí (al 1976) per l'esperit intervencionista i proteccionista que el grup regional havia adquirit en temps de Salvador Allende i que lligava poc amb les polítiques liberals que el general Pinochet volia per al seu país.

L'abandó de la Comunitat Andina, el 2006, va ser motivada per les desavinences de Chávez amb el Perú i Colòmbia, que havien signat –totes dues– acords amb els Estats Units, la qual cosa molestava el líder veneçolà. En aquell mateix 2006, concretament el 4 de juliol, Veneçuela va aconseguir ser admesa al Mercosur (format llavors per l'Argentina, el Brasil, Paraguai i Uruguai) en un procés que va quedar, però, aturat com a conseqüència que el Parlament del Paraguai no va ratificar el protocol d'adhesió de Veneçuela perquè va considerar que aquest país no és democràtic.

Veneçuela ha pogut entrar finalment al Mercosur aprofitant l'argúcia jurídica de suspendre el Paraguai de “membresía” amb caràcter temporal el 22 de juny passat com a conseqüència del cop d'estat que es va produir contra el president Lugo.

Amb aquesta argúcia, Veneçuela ha pogut confirmar la seva “membresía” al Mercosur però ara caldrà veure si això ajuda a aquest acord regional (ja molt tocat per les desavinences entre el Brasil i l'Argentina) i si, endemés, Chávez és capaç de parar la seva dèria de crear nous i nous organismes regionals sense que cap s'arribi a instrumentar degudament.

Chávez va impulsar, primer, amb en Fidel Castro, l'Alternativa Bolivariana per les Amèriques (ALBA) el 2004, una entitat que ara té el pompós nom d'Aliança Bolivariana para los pueblos de nuestra América-Tratado de Libre Comercio de los Pueblos, a la qual s'han adherit els països populistes crítics amb el model liberal i necessitats del petroli veneçolà a preus convenients: Bolívia, Nicaragua, l'Equador i alguns petits països del Carib. Honduras hi va entrar però en va sortir per reticències ideològiques amb Chávez i perquè va preferir signar un acord de lliure comerç amb els Estats Units i l'Amèrica Central.

Després va impulsar la Comunidad de Estados Latinoamericanos y Caribeños (CELAC) constituïda a Caracas al desembre del 2011 com a fòrum encara no estructurat però fet per excloure els Estats Units del marc de cooperació.

Tant l'ALBA com CELAC i com la Unión de Naciones Sudamericanas (Unasur), creada el 2008 amb fort suport de Chaves al moviment encapçalat pel Brasil, encara estan a un nivell de formació sense que es vegi si calen tants organismes d'integració o cooperació més o menys repetits.

Pocs dies després que a Cadis hi tingui lloc la XXII Cimera Iberoamericana en què es commemoraran els 200 anys de “La Pepa” (16-17 novembre) en què, per cert, encara no se sap si Chávez assistirà després de l'última amb l'Aznar, que va acabar amb el “¿Por qué no te callas?” pronunciat pel rei, la confirmació de Chávez a la presidència de Veneçuela per les eleccions del 7 d'octubre introdueix moltes incerteses en el proces del Mercosur, que sense tanta dispersió d'organismes regionals llatinoamericans es podria convertir en una autèntica unió sud-americana, ara que té com a membres plens l'Argentina, el Brasil, el Paraguai (de moment en suspens), Uruguai i Veneçuela. Com a membres associats a Bolívia, Xile, Colòmbia, l'Equador, el Perú i com observadors a Mèxic i Nova Zelanda, estan negociant futurs acords amb la UE, el Consell de Cooperació del Golf, Corea, Turquia, Jordània, Síria i l'Autoritat Palestina.

Confiem, però, que el “seny” s'imposi a Mercosur i que l'entrada de Veneçuela no faci que aquesta fins ara prometedora integració es faci malbé.