La inviabilitat d'Espanya

Sóc dels que penso que el que va dir en Ruiz Gallardón a la seva roda de premsa a Barcelona és una gran veritat. Va fer diana: l'Estat espanyol, sense Catalunya, no és viable des del punt de vista econòmic, i aquest és el primer motiu pel qual demana que no marxem. Cal agrair a Gallardón una franquesa que contrasta amb la prepotència dels Wert, Bono, Guerra, Soraya, o Cospedal. Tanmateix, l'alcalde de Madrid va dir una veritat a mitges, perquè, en realitat, l'Estat espanyol tampoc no és econòmicament viable incloent-hi Catalunya. És a dir, que malgrat el motor econòmic que és el nostre país per al conjunt de l'estat, el pes que aquest motor ha d'arrossegar és tan feixuc que no pot tirar-lo endavant. Espanya és una xacra per a Catalunya, que, certament, és una locomotora potent, però no tant com per a arrossegar disset vagons (quinze si descomptem Euskadi i Navarra) que no aporten gaire res i que s'entesten en anar pel pedregar amb una marca que no ven enlloc, perquè és sinònim de decadència i de crisi, per la manca de lideratge econòmic, per les polítiques dubitatives i sovint contradictòries dels Montoros, Guindos i Sorias que, lluny d'impulsar un creixement mínim, el que estan fent és convertir l'Estat espanyol en el darrer país pel que fa a expectatives de recuperació i en el campió d'Europa en fuites de capital i economia submergida.

La inviabilitat econòmica d'Espanya és l'autèntic motiu de rebuig al secessionisme català per part de l'espanyolisme més il·lustrat. Però, paradoxalment, ens obre el camí de comprar la nostra llibertat. Ajudar-los i aportar a Europa és l'única via que en les actuals circumstàncies podem tenir per assolir l'Estat propi amb una oposició per part d'Espanya que no superi els límits del que és democràticament raonable.

Recentment, el president Mas, en adreçar-se a un auditori format per representants dels estats més desenvolupats de la Unió, els va dir “en broma” que ells pagaven però manaven, mentre que Catalunya paga però no mana.

Doncs bé, ara caldrà que estiguem preparats per fer un pagament important que ens ha de permetre comprar la nostra llibertat. No deixa de ser una manera d'assolir-la a un preu que estem acostumats a pagar a canvi de res des de fa tres segles. En certa manera, faríem com els remences van fer després de la Sentència Arbitral de Guadalupe: van comprar la seva llibertat, van assumir la multa per haver trencat la legalitat aleshores vigent, que encara mantenia bona part dels mals usos (quants paral·lelismes!), però amb la redempció que van pagar van ser lliures. Els primers anys, com ells, serem una mica més pobres del que seríem, però en poc temps podem esdevenir un país europeu amb un bon nivell de vida. És a dir, per primer cop en tres segles, pagarem i manarem una mica a casa nostra (amb permís de la Merkel). Per primer cop en tres-cents anys, els espanyols, si més no, hauran de reconèixer que només són mínimament viables gràcies als nostres ajuts. I això compensarà la mandra que pugui fer ajudar-los.