‘Els set magnífics'
En 1960 s'havia estrenat la pel·lícula de John Sturges titulada els Els set magnífics protagonitzada per Yul Brynner, Steve MacQueen i cinc artistes més. Aquesta pel·lícula va donar, col·loquialment, el seu nom a l'elit bancària.
El clan va funcionar durant molts anys fins que el 1989 el Banc de Santander va llançar la supercuenta, com a rèplica a la retribució del 14% de les lletres del Tresor que l'Estat va emetre per complir les exigències d'entrada per pertànyer al Mercat Comú, un tipus que el Santander va igualar
El 1978, a l'Estat espanyol hi havia 108 bancs operatius dels quals 104 eren espanyols i 4, estrangers. Els set bancs espanyols més grans representaven el 75% del negoci bancari, i la resta, el 25%.
Els presidents d'aquests set bancs –Santander, Central, Hispano, Bizcaya, Bilbao i Popular- formaven un club selecte, liderat per Emilio Botín pare, que es reunia mensualment per tractar sobre la marxa del sector i establir regles per regular els seus interessos comuns. El 1960 s'havia estrenat la pel·lícula de John Sturges titulada Els set magnífics protagonitzada per Yul Brynner, Steve MacQueen i cinc artistes més. Aquesta pel·lícula va donar, col·loquialment, el seu nom a l'elit bancària.
El clan va funcionar durant molts anys fins que el 1989 el Banc de Santander va llançar la supercuenta, com a rèplica a la retribució del 14% de les lletres del Tresor que l'Estat va emetre per complir les exigències d'entrada per pertànyer al Mercat Comú, un tipus que el Santander va igualar. El 1991 aquest mateix banc va potenciar els fons d'inversió amb el superfondo; el 1993 va oferir la superhipoteca i el 1994, el supercrédito personal. Va ser el banc més innovador d'aquella època, la qual cosa li va “suposar robar” milers de clients als seus competidors.
La ruptura de l'harmonia de l'històric grup de banquers va donar lloc a una febre de les fusions. El 1990 es van fusionar el Banc de Bilbao i el Banc de Biscaia. El 1991 el Banc Central i l'Hispano Americano van constituir el BCH. El 1993 l'Estat va intervenir el que adquiriria el Santander. Aquest mateix any es va privatitzar el Banc Exterior d'Espanya, que va passar a denominar-se Argentaria. El 1999 el Santander es va fusionar amb el BCH citat, i va donar lloc al SCH, i en el 2000, es va fusiona el BBV amb Argentaria i va originar el BBVA. En definitiva, aquells set magnífics va quedar reduït a només tres entitats: Santander, BCH i Popular, tot i que aquest últim, molt allunyat dels dos primers.
En poc més d'una dècada, el sector bancari va quedar reduït als dos megabancs citats i altres, denominats mitjans, com Popular, Sabadell i Bankinter. D'altra banda, de les 45 caixes existents fa solament tres anys, en destaca de bon tros Caixabank. Sense comptar amb Bankia, que de moment suscita molts dubtes, el sector bancari actual torna a tenir un nucli dur format per set entitats.
La concentració d'entitats financeres hauria d'evitar el que ha passat en el sector espanyol de carburants, en què els tres operadors més importants –Repsol, Cepsa i BP- dominen el 73% el mercat de la distribució. Resultat: manipulen al seu albir els preus dels carburants, recomanant a les estacions els preus que han d'aplicar als carburants. Quan s'apuja el petroli, la repercussió és immediata, però no és tan ràpida quan s'abaixa. En vista d'aquest abús, la Comisión Nacional de la Energia (CNE) es planteja intervenir en el mercat de combustibles.
cICATRITZAR FERIDES.
Els sous supermilionaris que guanyen molts alts directius del sector bancari no justifiquen en absolut el retorn a les polítiques i estratègies basades en les regles clàssiques i habituals: a) aplicar els tipus d'interès més alts possibles; b) retribuir el màxim al passiu; c) fidelitzar el client amb regals; d) aplicar comissions a tot servei i ocasió; c) substituir empleats administratius per empleats-venedors; d) vincular productes per captar passiu, etc… Per arribar a aquestes metes no calen gaire genis. Per què, llavors, aquestes retribucions? Pel sol fet de formar part de lobbies aprofitant el privilegi que els dóna la seva posició de creditors generosos dels centres de poder. Benjamí Franklin ja va sentenciar: “els creditors tenen millor memòria que els deutors.”
Bankia i les retribucions
Recentment, Bankia ha comunicat a 72 directius que no cobraran la retribució variable corresponent al 2011 que l'equip de Rodrigo Estona va establir a “fi de retenir el talent”(talent?) i que en la seva totalitat pujava a 600.000 euros. La part que aquest grup hagi pogut cobrar l'haurà de retornar a l'entitat, i a qui se l'hagi gastat, la mateixa entitat els oferirà crèdits tous.
