tantxtant
Per a miracles, a Lourdes
Mai abans la pujada d'impostos havia incidit tan poc en l'activitat econòmica
Als lectors amb creences religioses els prego comprensió per un títol que no pretén ser irreverent, ni de bon tros, però és que el tema ho porta. El govern ha pres la decisió d'aplicar un paquet d'impostos selectius que haurien de reportar uns 1.000 milions d'euros. No ha fet falta ni un moment per tenir reaccions a favor i en contra. Entre els que hi estan a favor hi ha els pobres i la classe mitjana, escanyats per la crisi i per haver hagut de suportar el gruix de les retallades i bona part dels augments d'impostos (IVA, euro per recepta, pensions, etc.), que veuen amb alegria que a la banca, que sempre guanya, per una vegada algú li apliqui un impost per fer-la una mica solidària. Encara que probablement tingui una vida curta, l'impost.
Quant a les reaccions en contra, es denuncia sobretot la recuperació de l'impost de successions, amb l'argument que alguns ciutadans s'empadronaran fora i que aquesta mesura frenarà la inversió. Abans de continuar, de quants i de quant estem parlant? Al marge de la justícia o injustícia fiscal d'aquest impost, sense conèixer-ne la concreció de la recuperació, se'n pot dir poca cosa. Mentre això arriba, proposo que ens preguntem: la reducció d'aquest impost al començament de l'anterior legislatura, va fer tornar empresaris que havien marxat o va reactivar la inversió empresarial? Crec que no. Pel que fa a la resta d'impostos, els arguments en contra pel fet que ja se'n paguen prou i que, abans, cal veure a què es destinen aquests diners, és feble. Ras i curt, van a tapar el forat enorme que provoca el tracte fiscal que rep el país de l'Estat espanyol. D'altra banda, mai en l'època moderna espanyola i catalana s'havia emprès un paquet d'augment d'impostos amb més poca incidència sobre l'activitat econòmica.
L'Estat espanyol també ha reaccionat en negatiu. Cap novetat. Ho diu el mateix que exigeix un nivell de dèficit estressant, el que provoca retallades al límit, el que incompleix transferències i inversions mentre fa trens que duen enlloc, i un llarg etcètera. El mateix que, quan la Generalitat genera més ingressos (amb esforç fiscal propi), va i recorre al Tribunal Constitucional l'euro per recepta i utilitza arguments com que l'impost sobre dipòsits bancaris tindrà un impacte negatiu sobre el flux de crèdit per a emprenedors, les pimes i autònoms. En què quedem? Hem de complir els objectius de dèficit o no? O és que no es pot reequilibrar l'esforç entre els diferents agents econòmics, una vegada als de baix no els queden més traus al cinturó? Per a miracles, a Lourdes!
Per un moment havia oblidat que l'Estat espanyol fa anys que va declarar una guerra econòmica a Catalunya –ho va afirmar, clar i català, Ramon Trias Fargas el llunyà 1985 a la seva obra Narració d'una asfíxia premeditada–, i que ara ja estem en la fase d'atacs per terra, mar i aire! Sort que, si resistim, això acabarà bé.
