Banc d'Espanya: rucs o còmplices

Una paradoxa de la crisi financera és el rol que hi ha jugat el Banc d'Espanya.  Molts ens demanàvem com era possible que el regulador no actués per aturar la sobreexposició al totxo i les pràctiques fraudulentes (remuneracions, préstecs als consellers, preferents) que després s'han anat coneixent.  O bé el banc no ho coneixia (eren rucs) o sí que ho coneixien i deliberadament no hi van fer res (eren còmplices).  El recent informe dels inspectors del banc insinua la segona direcció quan afirma literalment que “la reacció davant dels indicis de delicte és mirar cap a una altra banda”.

La inspecció del Banc d'Espanya és una font potent de captació de dades de les entitats supervisades.  Controla des de sempre la cartera creditícia (exposicions sectorials, operacions vinculades), els riscos de balanç i altres punts sensibles de la gestió d'una entitat financera.  Els inspectors sostenen que van fer bé la feina però que la comissió executiva del banc va ignorar les dades presentades. Avui en dia de les 10 persones que hi ha a la comissió, 7 són de l'etapa anterior.  Un altre punt que els inspectors posen de relleu és que els casos de presumpte delicte només s'han destapat en entitats intervingudes i es demanen si cap altra no tenia draps bruts.

El Banc d'Espanya surt de la crisi no renovat, amb el prestigi enfonsat però amb els poders reforçats. Aquesta contradicció no s'entén si l'objectiu del Banc fos supervisar, però és realment aquest?  Tot i l'evident ànim autoexculpatori dels inspectors, l'informe confirma el que molts ja intuíem, que els responsables del banc actuen més per protegir i fer de relacions públiques del sector que com el seu regulador. El cost? Més de 100.000 milions a càrrec del contribuent.