El domini del blanqueig de la tela

La tèxtil Jorge Puigoriol Sala va bufar l'any passat 150 espelmes d'història. Nascuda el 1862 a Teià (Maresme), la trajectòria en el camp del blanqueig, l'aprest i el tint de teles, en especial de lli i de cotó, l'ha convertit en un referent en el sector, tot i que la delicada situació del tèxtil a Catalunya també li ha acabat passant factura i dels quaranta treballadors en els bons temps s'ha passat als vint-i-cinc actuals. Francesc Puigoriol és la sisena generació que treballa a la immensa fàbrica que s'aixeca al costat esquerre de la riera del petit municipi. De fet, el fundador, Francesc Puigoriol, no era acabador tèxtil, sinó teixidor. Home estricte amb el resultat final del producte, aviat va veure que la gent a qui duia a blanquejar les teles no li donaven el resultat esperat i va decidir que ho faria ell mateix. Va arribar a Teià a la recerca d'un territori on no hi faltés l'aigua i va començar a treballar en una finca al costat dret de la riera. Vint-i-cinc anys després i amb el negoci plenament consolidat compraria la finca actual, on aixecaria l'imponent estructura industrial. L'empresa es va especialitzar en el blanqueig de les fibres naturals de les quals en va extreure tots els secrets, però a mitjans dels anys seixanta del segle passat la irrupció en el mercat de les fibres artificials i sintètiques com el polièster va obligar a afegir també el tint als serveis de la firma. L'actual propietari de la fàbrica i hereu de Francesc Puigoriol comparteix amb l'iniciador de la nissaga el nom i les ganes de continuar oferint la mateixa qualitat en els acabats. “Treballem bàsicament per a hotels i restaurants amb teles que es destinen a estovalles i tovallons, i fins fa poc també tocàvem roba de la llar”, apunta, i afegeix que aquest àmbit l'han hagut de deixar de banda. Pràcticament tots els seus clients són catalans i espanyols, “però ells sí que exporten i fan negoci fora portant la roba a confeccionar, sobretot”. En els darrers vint anys, Jorge Puigoriol va ampliar el camp d'actuació i va assumir també el blanqueig i tint de teles per a llençols. “Es tractava d'un repte, perquè ens reclamava una producció de molts milers de metres que no estem acostumats a fer i que no és la nostra especialitat, però ens hem hagut d'adaptar a les exigències del mercat”, constata.

Francesc Puigoriol fa memòria i assegura que el perfil del producte ha variat molt en aquesta llarga trajectòria. “Si als anys seixanta el 80% de les teles que ens entraven eren de lli, a partir d'allà els nous materials artificials combinats amb el cotó ens van obligar a condicionar tot el procés”, assenyala, i afegeix que en els darrers temps la barreja ha disminuït a favor del polièster cent per cent. “Personalment no m'agrada gens, perquè es tracta d'una tela que pot durar tota la vida i això no ens interessa”, ironitza, tot i que profetitza que s'acabarà imposant altre cop la barreja entre fibres naturals i artificials. L'evolució del sector també els va obligar a principis dels anys noranta a fer una gran inversió per poder atendre comandes de teles amb amplades superiors a 2,70 metres. En l'actualitat treballen amb amplades des de 60 centímetres a 3 metres.

Puigoriol considera que l'escala de valors en el negoci ha girat com un mitjó. “En primer lloc sempre se situava la qualitat del producte i tant el preu com el termini d'entrega eren secundaris”, diu. Ara és totalment al revés. “El client es mou pel preu i per la rapidesa en l'entrega i malgrat exigir qualitat, la matèria primera que ens arriba sovint deixa molt a desitjar”, comenta. Es mostra molt crític amb les teles que provenen de països del Tercer Món. “Amb material de segona no pots assegurar un acabat de primera i sovint en el resultat final has d'assumir defectes, com petites tares”, assenyala el propietari de la firma. Francesc Puigoriol lamenta que amb aquesta nova escala de valors es condicioni la seva professionalitat. “A casa hem après a fer les coses bé, però sovint és pràcticament impossible amb el material amb què ens fan treballar”, considera, i puntualitza que “el client ja accepta que hi haurà part del material que no es podrà aprofitar. Són les noves regles del joc”.

I pel que fa als preus? Fa uns sis anys que no es toquen “malgrat que el marge de benefici se'ns ha anat reduint tot i que i a nosaltres no se'ns ha perdonat l'increment brutal, sobretot, del cost de l'energia”. Immersa en un expedient de regulació, l'empresa Jorge Puigoriol Sala veu el futur amb una barreja d'esperança i realisme. “Malgrat tot, tenim un client molt fidelitzat que ens continua venint i n'hi ha algun que està amb nosaltres des de fa cent anys; per tant, mentre ells aguantin ho haurem de fer també nosaltres”, etziba.