Cent anys sense baixar de l'autobús

Fa un segle que Mon-bus es dedica al transport de passatgers. Durant aquests cent anys, els carros de cavalls i les tartanes han deixat pas a moderns autobusos, però la família Monasterio ha sabut conservar intactes els valors i la tradició del seu negoci. “Portes a l'esquena l'esforç de moltes generacions, una herència que has de mirar de mantenir i, si és possible, engrandir”, afirma Francesc Xavier Monasterio, gerent de Mon-bus i besnét del fundador. L'empresa, situada a Sant Pere de Ribes, es dedica al transport regular de passatgers –amb trajectes que uneixen les comarques del Garraf i el Baix Penedès amb Barcelona i Tarragona–, però també ofereix serveis discrecionals, des de transport escolar fins a comiats de solter i circuits per a agències de viatges.

La família va començar transportant mercaderies i viatgers amb carros de cavalls des del Pont d'Armentera –d'on és originària– fins a Santes Creus i Valls. Va ser el fundador de l'empresa, Josep Monasterio Grimau, qui va incorporar els primers vehicles de motor i, el 1910, es va establir de manera oficial una línia regular que cobria aquest mateix trajecte i que servia també per transportar el correu. “En aquella època, els autobusos eren camions reconvertits, amb una carrosseria muntada a sobre”, explica el gerent, la quarta generació de la família. L'empresa, coneguda llavors com la Hispano Pontorrina, va ampliar més endavant el servei fins al Vendrell i, sobretot, fins a Calafell, ja que molta gent s'hi desplaçava per agafar el tren cap a Barcelona.

A partir d'aquí, el negoci va obtenir la concessió de la línia regular entre el Vendrell i Vilanova i la Geltrú. L'empresa va adquirir la línia que cobreix el trajecte entre Vilanova i Vilafranca a finals dels anys seixanta i, més endavant, la que va de Sant Pere de Ribes a Sitges, uns serveis que va vendre posteriorment. Precisament la irrupció de Sitges com a destí turístic va fer que es posicionés per cobrir la demanda del trasllat de turistes i, ja amb el restabliment de la democràcia, va dedicar una part important de l'activitat a fer circuits amb autocar per tot Europa. Amb el temps, però, el negoci vinculat al turisme va quedar tocat i, quan es va generalitzar l'ús del vehicle, les línies regulars també van perdre pistonada. “Llavors va començar el declivi i no vam tornar a agafar una mica d'embranzida fins que es va crear l'Autoritat del Transport Metropolità”, l'any 1997, recorda Monasterio.

L'empresa ha anat evolucionant al ritme de la societat i ha canviat de nom segons les diferents etapes que ha passat. L'originària Hispano Pontorrina va passar a ser Transportes Monasterio abans del 1936 i, més endavant, va operar amb el nom comercial de Monnic. A finals dels noranta, coincidint amb una refundació del negoci –una branca de la família se'n va desvincular–, va néixer la marca Mon-bus. Avui dia, l'empresa principalment fa trajectes que connecten el Garraf i el Baix Penedès amb Barcelona i Tarragona, i també té una línia nocturna que fa el recorregut entre Vilafranca i Barcelona, passant per Vilanova. Mon-bus va tancar el 2011 amb una facturació de 5,5 milions. En aquests moments, un 80% del negoci prové del transport regular de passatgers i un 20%, dels serveis discrecionals.

La flota –amb una antiguitat mitjana de set anys– té 42 vehicles i la plantilla està formada per una seixantena d'empleats. L'empresa ha passat de transportar 385.000 passatgers l'any 2000 a tancar el 2011 amb 1,1 milions de viatgers i, actualment, fa 98 expedicions diàries en els diferents recorreguts que van cap a Barcelona. “És la línia que més ens ha fet créixer, però l'autopista ens mata: els túnels del Garraf ens suposen 30.000 euros cada mes”, diu Monasterio.

Pel que fa als usuaris, el gerent manté que Mon-bus treballa per oferir-los “el tracte proper, familiar i personalitzat que altres mitjans de transport no li poden donar”. Amb vista al futur, l'empresa vol consolidar-se en espera de superar la crisi, que colpeja el sector sobretot per la pujada del preu del combustible. Mon-bus voldria ampliar serveis i freqüències, però Monasterio creu que “és impossible sense una aportació de l'administració”. El gerent afirma que “el transport per carretera és el germà pobre a Catalunya”, ja que les administracions aposten més pel tren. I no es mossega la llengua: “Cíclicament hi ha hagut crisis amb Renfe i sempre hem respost; però l'autobús és com el contenidor de la brossa: quan has de llançar-la el vols tenir a la porta de casa, i quan ja ho has fet, molesta.”