La tecnòpolis catalana

La Universitat Rovira i Virgili ha publicat un llibre titulat La tecnòpolis catalana. 1901-1936. Pensament organitzatiu a Catalunya (2012) de Josep M. Cortès i Martí, amb una introducció d'Ignasi Brunet Icart i Octavio Uña, i un epíleg de Francesc Roca. El llibre ha estat presentat a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet, a l'Ateneu Barcelonès, i a les seus de Barcelona i de Tarragona del Col·legi d'Economistes de Catalunya.

A la coberta del llibre, hi ha una fotografia dels anys 20 en blanc i negre de la façana de l'agència a Tarragona de Ford & Fordson, i, just al damunt, el rètol del Gran Hotel Central de Tarragona. Els somnis de la mobilitat que el motor d'explosió dels automòbils fan possible, i que la màquina complexa que és un hotel fa possible, també, d'una altra forma. La idea de Cortès i Martí és que motors d'automòbil i habitacions d'hotel són uns extraordinaris productes artesanals que podran fabricar-se en sèries més o menys llargues. Gràcies, justament, al fordisme i al taylorisme: a la producció en cadena inventada no per atzar a Xicago. No per casualitat, car a la ciutat dels escorxadors es pensà que per fer un cotxe es podia seguir (donant-li la volta) el model de les cadenes de treball de desmuntatge, peça per peça, dels animals que entren sencers als escorxadors.

La producció fordista, l'organització científica del treball, conjuntament amb la seva causa/efecte: el consum de masses produït per una certa redistribució de la renda, van causar un gran impacte entre els economistes-sociòlegs-enginyers catalans del primer terç del segle XX. Obria la possibilitat de millorar considerablement el que ja era una característica del país: el treball industrial ben fet. Calia, però, evitar-ne, en la mesura que fos possible, els aspectes negatius.

La tecnòpolis catalana presenta els texts fordistes i tayloristes de 10 d'aquests estudiosos. Això vol dir que les qüestions de la formació cientificotècnica, l'orientació professional, la seguretat en el treball, la higiene industrial, les formes salarials o la presa de decisions dins l'empresa, van motivar, sorprenentment, una gran quantitat de papers, que arribarien al lector en formats molt diversos. Mentre els conflictes socials es multiplicaven i, en determinats moments, esdevenien guerra social, alguns analistes i algunes institucions assajaven altres sortides.

Cinc dels 10 autors presentats van treballar en un centre de recerca anomenat Museu Social de Barcelona (MSB), situat dins la planificació de la Diputació de Barcelona: Josep M. Tallada, enginyer industrial, primer director; Cebrià Montoliu, llicenciat en dret, bibliotecari; Josep Ruiz i Castellà, tècnic; Emili Mira, metge i psiquiatre, futur director de l'Institut d'Orientació Professional. El MSB va desaparèixer com a conseqüència de decisions destructives de la primera dictadura militar espanyola del segle XX, la de 1923-30. Però aquests cinc van continuar treballant, és clar.

També és cert que cinc d'aquests 10 assagistes catalans van haver de marxar de Catalunya en diferents moments, i van morir lluny del seu país. Aquests 5 autors foren: Cebrià Montoliu, que saltà a Nova York i Nou Mèxic; Pere Coromines, a Buenos Aires; Josep Mallart, a Madrid; Emili Mira, a Argentina i Brasil; i el també metge Antoni Oriol i Anguera, a Mèxic.

Els economistes-sociòlegs catalans de la tecnòpolis catalana del primer terç del segle XX van pensar, en veu alta, i per escrit, sobre les possibilitats que l'OCT donava a la producció –i al consum- de masses. I van suggerir la (difícil i secreta) fusió entre fordisme, fàbricació en cadena, i treball artesanal, o en bancades. Fins ara.