Una humiliant lliçó

En aquestes mateixes línies, en repetides ocasions i durant anys he anat denunciant els abusos que oculta la lletra petita que figura en els contractes de productes bancaris, sobretot en el préstec hipotecari.

Han hagut de ser un modest advocat i un magistrat que en elevar les seves denúncies al Tribunal de Justícia de la UE –TJUE- van aconseguir que aquest els donés la raó, qualificant d'abusiu el model espanyol d'execució hipotecària, tot contravenint la directiva europea sobre la protecció al consumidor, perquè el silenci que envoltava aquest préstec s'hagi transformat en clam, pel que suposa d'implicació social.

Fins ara, quan una persona es plantejava adquirir un habitatge sol·licitant un préstec hipotecari a una entitat financera, l'empleat d'aquesta el solia informar dels següents aspectes: 1) Tipus d'interès a aplicar, fix o variable, 2) Horitzó temporal, que podia arribar a 40 anys i, 3) Quota mensual a pagar. No obstant això, l'empleat feia molt més èmfasi sobre l'obligació del client quant a contractar la domiciliació de nòmines, assegurances de vida, subscriure plans de pensions, domiciliació de rebuts, etcètera.

Acceptada l'oferta pel client, les parts s'havien de personar al despatx d'un notari -generalment designat per la mateixa entitat- perquè aquest donés fe de l'acord. En presència de les parts, el notari tenia l'obligació de llegir íntegrament l'escriptura aclarint al client els dubtes i aspectes més complexos que poguessin sorgir durant la lectura.

No obstant això, el més freqüent era que fos un passant qui llegís els aspectes que a ell li semblaven més importants. A continuació feia la seva aparició el notari que es limitava a signar i acomiadar-se de les parts per desplaçar-se a un despatx contigu a signar una altra hipoteca. Era l'època del boom de les hipoteques. A partir d'aquest moment, el client mai no llegiria l'escriptura a pesar dels dubtes que poguessin haver quedat sense aclarir. Mai no es molestaria a llegir detingudament la lletra petita. Per a molta gent, preguntar una cosa que no comprèn els suposa més una vergonya que l'ús d'un dret. Aquest aspecte tan mediterrani ha estat aprofitat per qui, amb habilitat, ha abusat de la bona fe dels qui es declaren ignorants del tema.

No obstant això, en cap moment del procés ningú el va informar d'uns aspectes que figuraven en l'escriptura, com: a) els interessos de demora, que podien arribar al 20% i fins i tot més, quan no podia ser més de 2,5 vegades l'interès legal dels diners, b) una clàusula de venciment anticipat que permetia al banc exigir tot el deute amb només un incompliment de pagament, c) una altra clàusula relativa a la liquidació unilateral del deute impagat, per la qual el banc pugui presentar pel seu compte la liquidació del préstec per iniciar el procediment d'execució hipotecària, d) comissió a aplicar sobre amortització anticipada de capital, o i) l'existència de clàusules sòl o topall…

A la vista de les taxatives instruccions del citat Tribunal, que han d'afectar tots els països de la UE i més en concret Espanya, on no es permetia paralitzar execucions hipotecàries, ens podem preguntar com ni la banca, ni el Banc d'Espanya, ni la CNMV ni el Col·legi de Notaris, ni els assessors en la matèria, ni els directius de banca, ni el Govern, ni l'oposició, ni els mateixos interessats a sol·licitar una hipoteca, han obrat amb prudència i responsabilitat, posant en evidència l'existència d'una irresponsabilitat generalitzada de tot el sistema.

Durant anys s'ha estat incomplint el principi de responsabilitat que ha de regir en tots els actes pel qual ningú no pot arriscar el patrimoni del veí amb l'objectiu d'obtenir un benefici sense assumir cap cost en cas de fracàs.

Així mateix, com si es tractés d'un efecte mimètic, el ple de la sala civil del Tribunal Suprem (TS) ha declarat la nul·litat de les clàusules sòl i topall, és a dir, aquells tipus d'interès prefixats com a mínim i màxim, amb independència del comportament dels tipus d'interès de referència en el contracte, en aquells casos en què es demostri una falta de transparència, això és, quan no s'hagi donat la informació suficient als clients a l'hora de contractar la hipoteca. La decisió de l'Alt Tribunal, no obstant això, no suposarà la devolució de les quantitats que ja hagin estat satisfetes.

Resulta realment trist i humiliant que, per regular un producte tan popular que afecta gent de tota condició econòmica com és la hipoteca, s'hagi hagut de recórrer a gent seriosa que esmenés la plana, renyant l'incomplidor com un mestre fa amb un mal alumne.