Tant pel que lluitar!

En un any hem convocat, a Catalunya, més d'una trentena de mobilitzacions unitàries de caràcter global en resposta a les polítiques de retallades socials i de drets dels governs central i de la Generalitat. La culminació d'aquesta intensitat de convocatòries van ser les vagues generals del 29-M i del 14-N. A més, cal afegir-hi centenars d'accions de caràcter sectorial, territorial o d'empresa.

La resistència activa davant l'ofensiva de les retallades i la pèrdua de drets és el camí que des del sindicalisme de la USOC hem pres davant les actuals circumstàncies. Perquè tant al nostre país com a Europa es prossegueix amb unes polítiques de retallades i austeritat que són corrosives per a l'ocupació, per a les condicions de treball, per a les rendes salarials, per a les prestacions i polítiques socials. Aquesta lluita es guanyarà per la suma de voluntats en la unitat d'acció, la persistència de la resposta social i l'extensió europea de les protestes. Hem de transmetre que no callar és la via per fer sentir la nostra veu, de dir que els representants democràtics de les nostres societats no poden executar polítiques diferents de les que van presentar als programes electorals. Que no estem d'acord amb aquesta estafa democràtica, que rebutgem la corrupció moral i econòmica; per tot això, no callarem. Cal exigir un canvi de paradigma als governs de la Generalitat i central. Que abandonin el dogma del dèficit zero, de conseqüències socials nefastes, i l'efecte negatiu que té en la reactivació econòmica. La crisi ens ha situat en una responsabilitat històrica envers les generacions futures. A nosaltres, que hem heretat un bon sistema democràtic i de benestar social fruit de l'esforç dels nostres pares i avis, ara ens toca lluitar per evitar la seva desaparició. La dimensió dels reptes plantejats ens situa davant la necessitat inexcusable de reforçar la unitat d'acció sindical i social. Aquesta dura travessa del desert de la crisi l'estem fent tots junts i cal que la resposta social també integri les diverses sensibilitats.

I davant aquest escenari, el camí que agafa el sindicalisme de classe a tot Europa és el que sempre hem recorregut, la paraula. Sumar les voluntats de les majories socials organitzades més enllà del moviment dels treballadors; en definitiva, no callar per dir ben clar que hi ha alternatives; que cada vegada més gent pensa i diu que la crisi econòmica no implica una crisi en el nostre sistema democràtic i de valors; que el model d'estat del benestar de què hem gaudit fins ara és el model vàlid, l'únic que s'ha demostrat eficaç per garantir l'equilibri i la justícia social.