Catalunya i els imperis (i 2)

L'economia catalana, com succeeix amb totes les economies europees, ha anat formant part de diversos imperis. Els diversos marcs politicoeconòmics en què s'ha mogut han facilitat el seu funcionament. O bé li han posat obstacles.

7. Després de la breu incorporació de Catalunya a l'Imperi Francès de Napoleó (1810-1814), la societat i l'economia catalanes es troben en una cruïlla. Molts catalans participaran en la construcció de diversos estats liberals, a Europa i a Amèrica (i a Austràlia).

A la Península ibèrica, des de les Corts de Cadis (1814) fins a la Constitució republicana (1873) -i segueix-, hi ha catalans a la construcció de l' estat liberal espanyol. Però serà un estat basat en el model hipercentralista francès en la protecció a una capital artificial situada en un altiplà i en una oligarquia terratinent-bancària poc interessada pel progrés econòmic.

8. A les Amèriques, a partir de la Revolución de Mayo de 1810, molts catalans participen en la construcció d'economies capitalistes modernes i d'estats liberals. Al segle XIX, especialment, als països que seran els més avançats: Uruguai, Argentina i Xile (uns països que tindran, al XX, unes altes taxes d'escolarització).

9. A partir del final de la guerra hispanonord-americana el 1898 (i, progressivament, fins als nostres dies) cal anotar la influència cada cop més àmplia de l'Imperi USA a tot el món. També, a Catalunya, i a territoris com Cuba, Puerto Rico i Filipines, on hi havia una forta presència empresarial i cultural catalana.

Algunes fites d'aquesta influència foren: la Ford, la General Motors o la Metro Goldwin Mayer a Barcelona, Esteve Terradas al consell d'administració d'ITT, els acords amb petrolieres nord-americanes, etcètera.

10. Des de 1914, la creació de la Mancomunitat de Catalunya dins de l'Estat espanyol traumatitzat pel Desastre de 1898, significa una aposta per la modernització, en plena Segona Revolució Industrial. Interrompuda per les dictadures de 1923 i de 1939, la regionalització reprèn el 1977. Als anys següents, el model català es generalitza (i s'anivella, per baix) a tot l'àmbit de l'Estat espanyol.

11. A partir de 1945, al món de l'exili català a Europa i a Amèrica, va prenent força la idea que “Espanya és el problema, Europa és la solució”. L'Europa federal que proposen s'assembla al model de societat del Consell d'Europa creat el 1947.

L'Europa dels estats que es posa en marxa amb el Tractat de Roma de 1957, acabarà fent les funcions d'Imperi Europeu. L'Estat espanyol no s'hi pot incorporar fins 1986. La Unió Europea és, com tots els imperis, un gran mercat de productes i serveis, amb llibertat de circulació interna. A partir d'un cert moment, a més, la UE comença a definir i a finançar les grans infraestructures viàries.

12. Dins de la Unió Europea, com dins dels imperis clàssics, es poden definir diversos models d'organització i de participació. Catalunya hi és, i fins i tot, en alguns moments, els ha liderat. Per exemple, Jordi Pujol i Pasqual Maragall han estat presidents de l'ARE, l'Assembly of European Regions, i del CEMR, el Council of European Municipalities and Regions. Altres models són el grup Quatre Motors d'Europa (1988), format per Baden-Württemberg, Roïna-Alps, Llombardia i Catalunya, i l'Euroregió Pirineus-Mediterrània (2004), que inclou Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus, Catalunya, les Illes Balears i Aragó.

13. A partir de la Conferència de Barcelona (1995, 24 estats), formació de la Unió per la Mediterrània (2008, 43 estats. La seu del secretariat és a Barcelona).