Fluxos, peces, espais, actes...

L'economia catalana, com totes les economies dinàmiques, és una gran fabricant de quatre tipus de productes diferents: fluxos, peces, espais i esdeveniments. L'obtenció de bones combinacions entre aquests quatre tipus de productes és una qüestió no menor.

1. Fluxos. L'obtenció, canalització i distribució de fluxos naturals (d'aigües, de gasos, de naftes) i de fluxos manufacturats (electricitats, lletres-sons-i-imatges a la xarxa, o, també, els registres vitals i els gota-a-gota dels hospitals) és un dels grans reptes de les economies modernes.

I, és, és clar, a l'origen de molts negocis, que es mouen entre el que és públic (la naturalesa: el sòl, el subsòl, les aigües, l'aire, l'espai aeri) i el que pot ésser privat, col·lectiu o públic (amb grans empreses com Agbar, Gas Natural, Repsol i Endesa, Telefònica, TV3). La fixació dels preus de molts fluxos és conflictiva, car, sovint, es basen en un monopoli natural (i, doncs, en l'estat).

2. Peces. Són productes de totes les mides i tots els usos que constitueixen objectes perfectament aïllables, que poden tenir unes varietats quasi infinites. Per exemple, l'extrema varietat de productes d'indústries com el tèxtil i el calçat, la química i la farmacèutica, la reproducció i l'edició, o l'automoció. Naturalment, hi ha peces molt petites (un clau o un xip) i peces de grans dimensions (un gratacels o un creuer). Fixar els preus de cadascuna de les peces, si els mercats funcionen, no ha d'ésser, però, difícil. El sector públic hi té una missió: frenar/impedir les epidèmies industrials.

3. Espais. La producció d'espais o escenaris respon a necessitats molt diverses, i, en alguns camps, molt segmentades. La fabricació de carrers i places, d'eixamples, jardins, parcs, platges, pistes de neu, o camps de golf, o aeroports, o grans hospitals, pot ésser un gran èxit, o un veritable fracàs. La producció - i el manteniment- d'espais pot ésser molt cara, inabastable per a un inversor privat, però, al mateix temps, pot generar uns grans beneficis. Uns beneficis (els que genera una platja, com les de Castellefels-Gavà-Viladecans, o una vall, com la d'Aran, per exemple) que depenen, en part, de l'actuació (zonificació, reglamentació) del sector públic.

4. Esdeveniments. Poden ésser grans esdeveniments, del tipus exposicions universals o jocs olímpics, o les actuacions diàries dels que generen productes momentanis en camps tan diversos com: la informació, l'ensenyament, la sanitat, l'art, la seguretat o la justícia. Els preus de la producció d'esdeveniments o de productes momentanis poden ser extremadament variables, car, en part, són preus administrats, o polítics.

El model econòmic català modern (com molts altres, per cert) s'ha basat, en part, en la producció de petits i grans esdeveniments. Fins i tot, en moments difícils. Per exemple, esdeveniments com, al 1708, la primera representació d'òpera als Països Catalans (a la Llotja de Barcelona, al casament de Carles III d'Habsburg amb Elisabet de Brunsvic); al 1888, l'Exposició Universal; al 1936, l' organització de les Olimpíades Populars. O, al 1952, el XXXV Congrés Eucarístic Internacional.

Però sembla clar que aquest model no podria funcionar sense les actuacions que generen els productes instantanis, els que produeixen, dia a dia, periodistes, metges, ensenyants, mossos i jutges. Imprescindibles i, al mateix temps, impossibles d'acumular, car, tal com va escriure Eudald Jaumeandreu, són productes que “es consumeixen a l'instant de produir-se”.

Els salaris d'aquests fabricants de productes instantanis inclouen, “a més del pagament pel seu treball actual, un interès no simple, sinó vitalici, del capital invertit en la seva ensenyança”. Poden tenir orígens diversos. Fins i tot, es poden retallar.