DE MEMÒRIA
La independència d'Espanya
Segons Guillem Graell, al conjunt de l'Espanya del 1900 el 32,6% de la població activa era població dita improductiva: “Nobles, militars, empleats de la Casa del Rei, clergues, criats, escrivents, advocats, estudiants…” L'activitat econòmica productiva era, en bona part, a altres mans. I a més la cosa venia de lluny
Al primer terç del segle XX, al costat d'economistes com Joan Crexells o Joan P. Fàbregas, que van presentar la possibilitat/necessitat d'una Catalunya independent, hi hagué economistes, com Guillem Graell, que explicaren en què es basava la (difícil) independència d'Espanya. I, també, la (evitable) independència de Cuba.
Segons Graell, al conjunt de l'Espanya del 1900, el 32,6% de la població activa era població dita improductiva: “Nobles, militars, empleats de la Casa del Rei, clergues, criats, escrivents, advocats, estudiants…” L'activitat econòmica productiva era, en bona part, a altres mans. La cosa venia de lluny. Graell explica que, al 1617, citant Sancho de Moncada, el 5/6 dels negocis de la Corona de Castella eren a mans dels estrangers, 9/10 del comerç amb Amèrica, també, uns 160 mil estrangers (dels quals 10 mil genovesos) dominaven el comerç i els oficis. “Així és que, encara que Espanya es donava aires d'independent, i fins de poderosa, en realitat, la seva riquesa era propietat d'estrangers, i ho seria encara més si la Casa de Borbó, que va introduir alguna orientació econòmica, comprenent la necessitat de recobrar la independència econòmica i de crear indústria nacional, no s'hagués fixat en Catalunya, a desgrat d'haver-li estat tan hostil.” Graell cita un text francès d'Etienne de Silhouette on es podia llegir: “Barcelone peut être regardée par rapport â l'Espagne comme Paris par rapport â la France. Il y a quantité d'orfevres et toute sorte d'ouvriers” (Voyage de France, Espagne, Portugal et d'Italie, fait en 1729).
La independència de fet d'Espanya començaria, doncs, gràcies a l'empenta dels tallers i dels obrers catalans. Al 1900, a Catalunya, unes 13.000 fàbriques, i un comerç exterior i interregional de 2.000 milions de pessetes, “que tenen poques regions d'Europa”. La conclusió de Guillem Graell era clara: “ Catalunya ha fet més per la independència d'Espanya que totes les seves armes juntes, i hauria fet més encara si hagués aconseguit introduir el seu esperit, la seva orientació.”
Per exemple: “Què significa un jornal de 2, 3, 4 rals, màximum de 5 o 6, que és quasi l'únic jornal fora de Catalunya, si no és menyspreu pel treball?” Només els (relativament) alts salaris catalans podrien afavorir el treball productiu i, doncs, la independència de l'economia espanyola i, per tant, de l'Estat espanyol. I, encara, el treball català es mantenia, i creixia, a desgrat de la baixa inversió pública a Catalunya en carreteres, camins veïnals, ferrocarrils secundaris, canals, aigua, ports. Tot i que Catalunya pagava més impostos.
L'argumentació de Graell tenia una segona part: a Cuba la mateixa manca d'autonomia econòmica i fiscal que tenia Catalunya seria el motor del procés que duria, pas a pas, a l'enfrontament amb els governs espanyols i, finalment, a la independència de l'illa.
Al 1865, en una exposició adreçada a S.M. la reina, els cubans demanaven una autonomia econòmica que “lluny de destruir la unitat nacional, seria la seva garantia més sòlida”. Als anys 1890, Graell va participar personalment en les negociacions comercials entre Espanya, Cuba i els Estats Units. “A Nova York vaig tenir ocasió de sentir de llavis d'americans que no estaven en contra dels teixits, ni dels articles catalans, en general… si tot Espanya hagués sigut com Catalunya, ni se'ls hagués ocorregut revoltar-se.” I segueix: “Vaig entrar a l'Havana amb por de ser mal acollit, però aviat em vaig convèncer del meu error.” Els productes catalans i l'autonomisme català eren ben vistos pels independentistes cubans. En canvi, els polítics espanyols deien als cubans: “Sota un règim militar, i sota una burocràcia forastera, heu adquirit una prosperitat fabulosa, i sou més rics que nosaltres.” La resposta cubana seria òbvia: “Al món hi ha quelcom més que interessos materials.”
El gran mercat de l'Estat
Guillem Graell descobreix que “el gran mercat d'exportació que tenen les altres regions, no és a l'estranger, ni és a dins d'elles mateixes, és a Catalunya”. I, a més, pensa que “podrà ser bastant més gran el dia que hi hagi més esperit mercantil, i siguin més fàcils i més barats els mitjans de circulació”. El futur de l'economia espanyola és vendre més a Catalunya.