Bruixeria econòmica

El Fons Monetari Internacional (FMI) va llançar dimarts passat les seves prediccions de tardor sobre l'economia mundial; unes previsions que han tingut l'efecte habitual: grans titulars arreu del món, d'acord amb la benevolència o no de les previsions sobre l'economia de cada país. Una vegada més, els mags de les grans institucions financeres internacionals han continuat hipnotitzant la població i els mitjans globals amb els seus judicis, judicis que corregeixen cada pocs mesos. Perquè, en resum, la majoria de noves dades demostren com d'errades n'eren les anteriors.

El fenomen no és nou. Només cal recordar, per exemple, el que va dir Alan Greenspan arran de la caiguda de Lehman Brothers. El 2006 l'home es va jubilar, entre glòria, prestigi i molts diners, com a cap de la Reserva Federal nord-americana, en què havia regnat amb fama de bruixot durant dinou anys llargs. Fins i tot Bob Woodward, un dels dos periodistes del famós escàndol Watergate, li havia dedicat un llibre, Mestre, com si realment en sabés res. Dos anys i mig després, però, la tardor del 2008, quan la bombolla havia esclatat, Greenspan compareixia davant d'un comitè del Senat dels Estats Units per declarar que la crisi financera l'havia deixat en estat “d'atònita incredulitat”. De tot el que Greenspan havia predit, doncs, res no s'acomplia. Bruixeria d'estar per casa que va quedar aleshores en evidència. Citant Marx, “tot allò sòlid, s'esvaeix a l'aire”. S'hi havia esvaït. I hi continua. Cinc anys més tard, potser el punt clau de la nova fumarada de vaticinis de l'FMI és quelcom en què posava l'accent el Financial Times dimecres passat: el to era “pessimista”, va dir el diari, que també va afirmar que en l'informe hi ha molts “advertiments” sobre el perill de descarrilament de la incipient recuperació econòmica.

Cal fer-ne cas, de tant de pessimisme? Cal fer-ne, tanmateix, quan Olivier Blanchard, conseller econòmic de l'FMI, recomanava per al Regne Unit que “el govern [Cameron] podria ajudar a impulsar el creixement avançant despesa en infraestructura pública prevista, com ara la construcció de nous habitatges”.

Als auguris de primavera, i encara més als de fa un any, l'FMI es mostrava preocupat pel rigor fiscal d'economies com ara la nord-americana i la britànica. Tanta retallada i tan de pressa afeblia l'economia. La predicció d'aleshores ara s'ha mostrat també errònia. L'economia britànica i la nord-americana han resistit prou bé tant d'escanyament, encara que el deute públic continua pujant i els esforços dels governs per frenar-lo es demostren inútils. Amb tot, els nous auguris per al 2014 al Regne Unit preveuen més creixement que l'anunciat.

Quant a la política fiscal dels estats, en aquesta ocasió no hi ha cap tractament específic de la institució que dirigeix Christine Lagarde. És una dada que sorprèn, perquè el nivell d'endeutament públic d'economies com ara la nord-americana, la japonesa i la britànica, per no esmentar l'espanyola, la italiana i la francesa, només és sostenible a causa dels baixos tipus d'interès del finançament d'aquest mateix deute. Cal recordar que el deute es paga amb més deute o no es paga.

Un altre dels capítols més preocupants de les previsions de l'FMI, si cal creure-hi, és el dedicat a les economies emergents: l'Índia, el Brasil, la Xina, Sud-àfrica. A l'abril tot eren bones paraules. Etiquetes com ara “tres velocitats” de l'economia mundial repartien els estats entre les societats més dinàmiques, les emergents, les que sortien de l'atzucac, els Estats Units i la Unió Europea, i les que quedaven enrere. Ara, però, els països emergents presenten símptomes preocupants, per falta d'aplicació de “reformes estructurals” decidides. La recepta és més aviat coneguda.

Per art de la paraula, joc de mans de les prediccions econòmiques, de les “tres velocitats” de l'abril del 2013 s'ha passat a les “múltiples transicions d'escala èpica” de l'economia global del moment, d'acord amb l'expressió feta servir el 3 d'octubre per Lagarde. Bruixeria econòmica que s'amaga rere paraules que signifiquen més del que diuen perquè, en analitzar-les, apareixen buides de sentit.