Canvis d'usos en l'activitat (i 2)
A partir dels canvis generats per la tercera revolució industrial i les crisis dels anys 1970, moltes de les fàbriques catalanes (i d'altres països avançats d'Europa i Amèrica) no van poder allargar més la seva vida. Però la seva solidesa constructiva i la seva funcionalitat arquitectònica les feia perfectament útils per a altres usos.
Potser el cas més conegut és el de la fàbrica Casaramona, propera al barri de la Font d'En Guatlla, a Montjuïc, Barcelona. Com a innovadora fàbrica tèxtil (projectada, el 1909, per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch) havia deixat de funcionar i era una caserna amb cavalls de la policia espanyola. La Caixa de Pensions la va comprar i la va transformar, el 2002, en l'equipament cultural conegut com a Caixafòrum. Un exemple del procés que s'ha definit com a alta cultura de masses.
Però el que sorprenia més, si no formés part ja de les experiències quotidianes d'amplis sectors de la població catalana, és la transformació de moltes fàbriques en biblioteques públiques. Començant, si es vol, pel Vapor Vell de Sants o el Vapor Badia de Sabadell.
Impressiona que bona part de la immensa fàbrica tèxtil de la Tecla Sala de l'Hospitalet del Llobregat hagi estat convertida en una àmplia biblioteca pública. Amb el benentès que cal no oblidar en cap cas les sales d'exposicions i les escoles especialitzades que es localitzen, també, a la Tecla Sala. Una reflexió semblant ens pot suggerir la biblioteca pública Iu Bohigas, de Salt, situada, des del 2006, a la fàbrica tèxtil Coma Cros; la biblioteca municipal de Celrà, que ocupa una part de la fàbrica química Pagans, o la biblioteca localitzada a la Fabra i Coats de Sant Andreu de Palomar.
EL CAS DE LES BIBLIOTEQUES.
En altres casos, les fàbriques han aixoplugat propostes prou variades. A Granollers, hi ha la Fàbrica de les Arts Roca Umbert, una gran antiga fàbrica tèxtil (que inclou, també, una biblioteca). A Vic, en una adoberia, una instal·lació polivalent: La Fàbrica dels Somnis. A Arenys de Mar, l'antiga fàbrica del licor Calisay ha esdevingut hotel d'entitats. A Calella, la fàbrica tèxtil Llobet-Guri. Al barri del Poblet de Barcelona, la fàbrica tèxtil de la Sedeta ha esdevingut un centre cívic molt actiu.
El destí més obligat, és clar, de les parets de les fàbriques que ja no funcionen és esdevenir museu. El Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, una peça bàsica en la construcció de la consciència nacional catalana, és en un vapor de Terrassa. El Museu de l'Aigua, un museu privat per a un bé públic, és en una gran central d'extracció d'aigua a Cornellà de Llobregat. El Museu Industrial del Ter, en una fàbrica de Manlleu. L'espectacularitat de la farinera de Castelló d'Empúries justifica que s'hagi reconvertit en un museu. En canvi, la farinera del Clot de Barcelona, tot i la bona restauració de les seves instal·lacions (que són realment museístiques), és un centre cívic municipal.
El districte del 22@ de Barcelona –i la seva perllongació a Sant Adrià de Besós- segueix, tot ell, aquesta mateixa filosofia. És tot un gran espai industrial històric (quasi 200 ha) que semblava destinat a una marginació/deteriorament (com es veu a moltes ciutats europees i americanes d'antiga industrialització). D'ençà del pla aprovat el 2000, la reutilització de moltes fàbriques amb usos diversos, des de l'ensenyament i la recerca fins a l'oci, la recuperació de la trama del model Cerdà, més, és clar, la recuperació del mar i la construcció de platges, en fan un exemple excel·lent.
Si el Vell Món europeu es reinventa (com ho ha fet l'economia catalana d'ençà dels anys 1970) no ha de tenir por del futur.
De vapor a museu
El vapor Aymerich, Amat i Jover de la ciutat de Terrassa (projectat al 1907 per l'arquitecte Lluís Muncunill), ha esdevingut, amb l'enginyer industrial Eusebi Casanelles al capdavant, la seu del mNACTEC i del sistema territorial dels museus de la ciència i la tècnica de Catalunya. Molts d'aquests museus (començant pel Museu del Ciment de la visualment sensacional fàbrica Asland de Castellar de N'Hug) estan localitzats en construccions emblemàtiques. Aquest tipus de centres són unes institucions dinàmiques dirigides al públic de totes les edats en què l'adquisició dels coneixements científics es fa, sovint, amb els cinc sentits.
