Donasses (1)

Quan, als anys seixanta, l'escriptora –i actriu!- Maria Aurèlia Capmany, amb el bon humor que la caracteritzava, va proposar que algú fes una sèrie de retrats titulada Donasses per compensar els magnífics Homenots de Josep Pla, poc que podia sospitar el que ha anat succeint després. (De fet, el seu magnífic assaig del 1966 titulat La dona a Catalunya era l'encàrrec d'un home, l'editor Josep M. Castellet, d'Edicions 62.)

El darrer cop d'efecte l'ha donat la cancellera alemanya Angela Merkel, que, a finals de gener del 2014, ha proposat que, en un lapse de temps relativament curt, el 2016, el 30% dels membres dels consells d'administració de les grans empreses alemanyes siguin dones. Els seguidors del programa matinal a Catalunya Ràdio de Mònica Terribas, on una suposadament inventada senyora Merkel que parla molt bé el català amb un lleuger accent alemany té un cert protagonisme, haurien hagut de sospitar-ho. Però no. Tot i que sabem que en la societat catalana històrica –i això el notari López Burniol ho recorda sempre que ens trobem- la separació de la propietat de béns en els matrimonis ha permès incorporar a la dinàmica econòmica i empresarial catalana la meitat de la població casada. En uns temps passats no tan llunyans, en què la fórmula del matrimoni era molt generalitzada (i la solteria, molt marginal).

Sigui quina sigui l'explicació, el fet és que els bons resultats econòmics de la societat catalana serien difícils d'entendre sense el treball de tothom: homes i dones. I, és clar, criatures. D'un treball, per cert, que podia ésser la porta d'accés a la propietat individual (i, via impostos, la forma de finançar la producció de béns públics).

Ara, al mateix temps, també se sap que qualsevol societat necessita lideratges: homenots, i donasses. Les grans figures masculines, els homenots, han tingut sempre la seva literatura. Els empresaris, a poc a poc, també. Les dones empresàries, costa més. Però n'hi ha bons exemples. I en sectors ben diversos.

Comencem per un sector que no sembla gaire femení: el motor. Carme Biada, besnéta de Miquel Biada, l'home del ferrocarril Mataró-Barcelona, es va casar el 1894 amb l'enginyer Artur Elizalde, que tindria passió pels automòbils. El 1914 va començar a construir-ne, al passeig de Sant Joan de Barcelona, basant-se en els seus propis models. I aviat va fabricar, també, camions, vehicles militars i motors d'aviació. Però Elizalde va morir el 1925.

L'any següent, Carme Biada va quedar al capdavant de l'empresa (que, des del 1909, es deia Biada, Elizalde i Companyia). Aviat va decidir que l'empresa s'havia de centrar en la producció de motors d'aviació, pensant en els mercats d'Europa. El 1936, l'empresa va ser col·lectivitzada. L'aviació dels rebels la va bombardejar. El 1939, i fins a la seva mort, el 1949, Carme Biada seguí al capdavant de l'empresa. El 1951, però, l'Elizalde va ser nacionalitzada per l'Estat espanyol sorgit de la dictadura del 1939 i convertida en una nova empresa de l'INI: Enmasa. Un temps després,l'any 1959, Enmasa es privatitzaria i seria adquirida per Mercedes-Benz per fabricar-hi furgonetes.

En el sector tèxtil, l'exemple destacat és el de Tecla Sala i Miralpeix. Nascuda el 1886 a Roda de Ter, òrfena des dels 5 anys, va heretar les habilitats dels seus pares i oncles. Casada el 1908 amb Joan Riera, un futur gran fabricant, divuit anys més tard, per mort del seu marit, va esdevenir propietària de la gran fàbrica de fil de cotó que, des del 1913, estava localitzada a l'Hospitalet de Llobregat al costat del canal de la Infanta, on hi havia un molí paperer.

Als anys trenta, la Tecla Sala, una de les grans empreses del sector, amb una certa semblança a les colònies industrials, tenia més de 1.200 treballadors i treballadores. Després de la Guerra d'Espanya, i fins al 1973, Tecla Sala i la seva empresa, per sort, van seguir.