Jaubert de Paçà

La monumental Water Encyclopedia (2005) de J.H. Lehr i J. Keeley defineix la Recherche sur les arrossages chez les peuples anciens (París, 1846, 4 vols.) de Jaubert de Paçà com “the first world history of irrigation”. L'agrònom i noble il·lustrat català francès Francesc-Jaume Jaubert de Paçà (Ceret /Vallespir, 1785-Perpinyà, 1856) és considerat, d'altra banda, com un dels pocs precedents de les modernes teories de la governança. Car, segons ell, l'èxit dels regadius clàssics és degut als avenços de la tecnologia hidràulica, però, també, i sobretot, a una gestió de l'aigua basada en l'associació dels agricultors regants, que evita tant la pressió monopolitzadora de la gran propietat com les guerres de regants microscòpics. Jaubert pensava que “l'agricultura pot prosperar si la regeixen lleis sàvies, i, principalment, si els agents d'aquestes mateixes lleis surten de l'única classe que té interès a fer respectar la seva independència”.

Jaubert de Paçà, originari d'una família noble, i format com a agrònom a París, havia realitzat, abans de la seva gran obra de 1846, un impressionant treball de recerca que li havia permès descobrir un dels secrets de la relativa prosperitat del camp català/valencià: els sistemes de regadiu heretats dels andalusins (que coneixien els sistemes xinesos, hindús i assiris) que serien continuats i perfeccionats pels cristians. Jaubert havia realitzat una missió científica a Catalunya i el País Valencià que s'havia traduït en la publicació de Voyages en Espagne dans les années 1816, 1817, 1818 i 1819, o Recherche sur les arrossages, sur les lois et costumes qui les régissent (París, 1823, 2 vols.).

Aquest treball, per la seva qualitat, va situar Jaubert en una posició molt especial. El 1828 fou repetidament sol·licitat per les autoritats russes per dirigir les obres d'irrigació de Crimea. Al mateix any, fou requerit per incorporar-se a la direcció del Jardin des Plantes de París. Anys més tard (el 1840) el govern francès volia nomenar-lo inspector general de l'agricultura de l'Àfrica francesa. Cap d'aquestes tres ofertes va ser acceptada per Jaubert, que optà per treballar com a agrònom i com a polític a la seva Catalunya natal.

El Voyages de 1823 es va traduir com Canales de riego de Cataluña y Reino de Valencia: leyes y costumbres que los rigen (València, 1844, 2 vols.). També, n'hi hagué una traducció (total o parcial) alemanya. La llarga trajectòria de la tecnologia hidràulica i de les solucions juridicoeconòmiques dels regadius dels rius i les hortes dels Països Catalans esdevingueren, així, un model econòmic d'origen oriental d'eficàcia ben contrastada, que, perfeccionat, era susceptible d'aplicació a França i a altres països d'Europa. De fet, doncs, un il·lustrat francès (i català) presentava a les autoritats científiques de París un model econòmic forà que ell considerava digne d'imitació.

Aquest model era la indústria agrària catalano-valenciana basada en la irrigació obtinguda amb assuts, canals i sèquies, i amb sínies mogudes per tracció de sang, i gestionada de forma conjunta pels mateixos regants.

El text de Voyages s'organitza en tres parts. La primera és dedicada als recs al Principat de Catalunya. Hi presenta, successivament, els “recs de les valls de l'alta Catalunya”, els recs del Ter, les “sínies de l'alta Catalunya”, el rec del Besòs, els recs del Llobregat, els “recs i sínies de Berà”, els recs del Francolí (i els 6 molins de paper i els 16 molins de farina entre Montblanc i Tarragona), els recs de l'Ebre, el canal de Sant Carles i els recs del Segre i el canal d'Urgell. La segona part –més extensa- és la dedicada als recs del Regne de València. De les sínies de Benicarló i Vinaròs a les sèquies de Favara, Rascanya i Rovella. La tercera part és un extens recull de ‘jurisdicció i tribunals dels sequiers'.

L'entusiasme de Jaubert per l'agricultura de les hortes valencianes ha travessat els anys. Només cal pensar en tota l'admirable literatura geogràfica de Thomas Glick o Josep V. Boira. I, en la Nobel d'economia Elionor Ostrom.