“No hi ha una deslocalització lligada al procés sobiranista”

Les estadístiques s'han de prendre amb moltes precaucions perquè entre aquestes deu hi ha tres entitats financeres xineses i caldria diferenciar entitats financeres, per una banda, i empreses no financeres, per l'altra. És clar que hi ha hagut una desindustrialització a Europa, i no només al llarg d'aquesta crisi sinó de molt abans. Tenir una veritable i ambiciosa política industrial és una assignatura pendent dels europeus. La globalització no ha de tenir com a conseqüència fatal la desindustrialització d'Europa, però calen esforços necessaris en termes de millora de competitivitat i avançant més cap a les fites que marca l'agenda Europa 2020, que és una societat basada en el coneixement i en la sostenibilitat.

Dir que s'ha acabat la crisi en un país on l'atur està al 26% és incorrecte des del punt de vista polític i també econòmic. Només perquè s'hagi sortit de la recessió i s'hagin calmat els mercats financers no es pot dir que s'hagi sortit de la crisi. El ritme de generació d'ocupació és molt baix i el creixement molt moderat, entorn a l'1% enguany i una mica més l'any que ve. No es genera la quantitat ni la qualitat de llocs de treball que necessita l'economia espanyola. En els llocs de treball que es generen hi ha un element de temporalitat massa important. No hi ha cap motiu per al triomfalisme ni per al conformisme, és el missatge que repetim des de Brussel·les. S'ha de mantenir l'esforç tan gran que s'ha fet en els darrers anys i adaptar les nostres economies per recuperar una indústria de qualitat.

L'amenaça latent d'una decadència europea en una economia globalitzada on els països emergents cada cop tenen més pes continua del tot vigent. La recuperació econòmica és modesta.

L'amenaça ha desaparegut. Aquesta pressió dramàtica i brutal ja no hi és, però seria desitjable que, sense aquesta pressió exterior, els països de motu proprio fessin els esforços necessaris per incidir en temes d'inversió social i per basar el creixement en l'economia del coneixement. Cal no tractar-ho com a despesa social ni com a llast, sinó com a inversió. Quan un país inverteix en educació per combatre l'abandonament escolar està incidint en la qualitat i en les capacitats de les persones, i són persones que tindran més possibilitats d'integrar el mercat de treball.

Espero que hi hagi més vectors de creixement econòmic a banda d'aquest. És cert que Catalunya no està en una situació tan difícil com d'altres parts de l'Estat espanyol, el 2013 la inversió exterior directa va augmentar un 31%. Per què aquests inversors vénen a Catalunya? Senzillament perquè hi ha una base econòmica diversificada i que manté uns bons nivells en termes de competitivitat. És clar que hi ha hagut una reforma del mercat laboral, un abaratiment del preu del sòl des que va rebentar la bombolla immobiliària i d'altres condicions que afavoreixen la inversió, però també és cert que a Catalunya s'hi troba una indústria farmacèutica potent, una industria química potent, una indústria mecànica potent, etcètera. És a dir, la base del creixement a Catalunya és més àmplia que en d'altres zones i és aquí on s'ha d'enfocar el debat sobre l'economia del coneixement.

En vista de les inversions que s'han fet, no. Al contrari, Catalunya és una de les regions europees més atractives per a la inversió exterior, segons les xifres de l'any 2013. No hi ha un fenomen de deslocalització evident lligat a això. De tant en tant hi ha empreses que abandonen Catalunya, com hi ha empreses que abandonen França, Itàlia i fins i tot Alemanya.

Qualsevol alteració del paradigma europeu, en la seva composició, és un desenvolupament que, evidentment, no és benvingut a priori pels estats socis d'Espanya. Dit això, no hi ha hagut cap debat a la Comissió Europea sobre aquest tema. Nosaltres el que no farem és produir un informe que no ens ha demanat cap estat membre. Les úniques opinions que s'han donat han estat molt breus i gens exhaustives i s'han fixat fonamentalment en possibles conseqüències jurídiques. És evident que la qüestió abans que jurídica, és política. La UE, al llarg de la seva existència, sempre s'ha adaptat, sempre ha aportat solucions a circumstàncies que no encaixaven en la normativa existent. En el meu àmbit, per exemple, no teníem cap base legal per rescatar països, doncs bé que s'han rescatat països. Alemanya es va reunificar i Alemanya de l'Est va entrar directament a la UE i va adoptar el marc alemany. Vull dir que el marc jurídic europeu és evolutiu i no pas tancat, les constitucions dels països es reformen i els tractats europeus es reformen. Estem parlant d'un país, Catalunya, que ja és a la UE, els seus ciutadans són ciutadans de la UE, les seves empreses treballen al mercat interior, usen l'euro i, en definitiva, si hi ha voluntat política evidentment es poden trobar solucions perquè hi hagi continuïtat.

Bàsicament, el que passava el 2008 és que estàvem treballant com els bombers, intentant apagar l'incendi. I ho intentàvem sense tenir els estris necessaris. Ara, des que fa ben bé un any es va estabilitzar la situació, el que fem és construir perquè hi hagi més creixement. El que s'ha de fer és seguir reformant per créixer més i créixer millor, de forma sostenible. Un creixement com el que en el seu dia es va anomenar milagro español, a cavall d'una bombolla immobiliària i d'una bombolla financera, és evident que no és sostenible. Un creixement sota el qual s'estan acumulant desequilibris macroeconòmics importants no és desitjable. Val la pena recordar que en temps del milagro español hi havia creixements a ritme de dos dígits. No hi havia dèficit dels comptes públics, hi havia superàvit any rere any. És a dir, l'Estat ingressava més del que arribava a gastar. Avui ens sembla inversemblant però això va passar a Espanya durant quatre anys seguits. Llavors, de cop, en un sol any es passa de superàvit dels comptes públics a un dèficit de més del 10%.

Sóc conscient que hi ha aquesta percepció i que fins i tot és dominant entre els ciutadans d'alguns països. En els països del sud d'Europa aquesta és la imatge i, en canvi, en els països del nord d'Europa se'ns critica pel contrari. La primera resposta a la crisi no va ser d'austeritat sinó d'estímul. Es va injectar diner públic per esmorteir el xoc de la crisi financera. Això era l'any 2008 i 2009 i va ajudar, però quan més tard va esclatar la crisi del deute, es va veure que la injecció havia fet augmentar encara més els dèficits. Llavors sí que es va fer un esforç molt important per netejar els comptes públics i per aturar aquesta dinàmica perquè afectava la confiança dels estats. O sigui, hi ha hagut una resposta d'austeritat i l'impacte polític d'això és evident.