tantxtant
Confessions, silencis i sospites
La confessió de Jordi Pujol té lligams amb el món empresarial. Ara fa un any, el delator Falciani va descobrir una llista de prop de 700 espanyols que defraudaven en el banc suís on havia treballat; no es pot dir que les lleis del PP per facilitar el pagament –discret, és clar— dels deutes tributaris pendents hagin assolit el seu objectiu, perquè els amagatalls fiscals són molts i prou familiars per a molts empresaris, alts directius i bancs espanyols. Si els defraudadors són polítics, la cosa és més greu, per la seva funció pública, i té conseqüències més grans sobre la seva imatge com més gran ha estat el seu carisma. Però les elits empresarials mantenen un sospitós silenci, més sorollós encara si es compara amb els seus arguments públics sobre el procés sobiranista. Per què deu ser?
Més enllà dels principis ètics de cadascú, hi ha una sèrie de senyals, que també es donen en empreses, sobretot familiars, que posen en risc la seva competitivitat. Un líder carismàtic –precisament per l'admiració dels seus seguidors i, fins i tot, sense que ell s'ho proposi– acaba sentint-se més enllà del bé i del mal. I, com més perdura en el temps, més possibilitats hi ha que la seva forma de fer –la correcta i l'equivocada– esdevingui pràctica habitual i ningú se la replantegi. A més, quan els parents i els amics s'involucren en el negoci, amb independència del seu grau de competència, creix la probabilitat que els criteris professionals i racionals perdin pes respecte als familiars i d'amistat. L'endogàmia acaba malament... I, per acabar, la darrera sospita. Amb el Barça de judici en judici i Pujol com a capçalera diària, algú ens pren per tan babaus com per creure's que aquí tot està podrit, mentre que allà, que és on remenen moltes més cireres i totes les lleis, tots són uns sants? A la via!