L'avinguda secreta

Pau Vila ho va sintetitzar perfectament el 1937: “Catalunya és un país de muntanyes.” A continuació, però, hi afegia que “la ciutat és el traç essencial de la terra catalana”. Al 1685, un jesuïta olotí llestíssim ja havia escrit –en un llibre encarregat pel Consell de Cent de Barcelona- que Catalunya era “una ciutat continuada”.

Les ciutats són produccions de llarga durada en les quals es combinen els diversos interessos públics i els múltiples interessos privats i col·lectius. D'aquí, la progressiva multiplicació de les mirades analítiques sobre les ciutats catalanes. Sobretot, a partir dels treballs seminals de Laureà Figuerola i IIdefons Cerdà.

Disposem de molts treballs sobre els conjunts urbans, i, també, sobre alguns aspectes significatius. La clau econòmica hi és sempre present, car les produccions de les ciutats són uns processos que no es podrien entendre sense plans, recursos, objectius, instruments, finançament.

Una d'aquestes múltiples mirades, avalada per Oriol Bohigas, se centra en un carrer, una avinguda de la ciutat de Barcelona. El títol del llibre de Glòria Soler i Eugènia Vidal editat per l'Ajuntament de la ciutat és suggeridor: L'avinguda secreta. El subtítol és més convencional: Un llegat històric al peu del Tibidabo.

L'avinguda del Tibidabo va ser una iniciativa dels darrers temps del segle XIX d'un grup molt dinàmic d'empresaris encapçalats per l'industrial farmacèutic Salvador Andreu. En formaven part Romà Macaya, Teodor Roviralta, Ròmul Bosch i Alsina, Francesc Simon, i el banquer Josep Garí-Gimeno. Amb l'enginyer militar Marià Rubió i Bellver com a director tècnic. La idea era urbanitzar una llenca dels vessants de la serra de Collserola pertanyent al terme municipal de Sant Gervasi de Cassoles, seguint el model de la ciutat jardí. Sant Gervasi era un municipi del pla de Barcelona sense la indústria que era un tret característic dels altres municipis del pla: Sants, les Corts, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals.

L'empresa Tibidabo SA es va constituir el 1899. L'objectiu era molt ambiciós, ja que incloïa : 1) una ciutat lineal a l'entorn d'un carrer de 25 m d'amplada (amb voravies de 6 m), 2) un parc d'atraccions amb electricitat (el segon d'Europa) al punt més alt de la serra de Collserola, 3) la connexió, primer per tramvia, i, després, per funicular, 4) ... amb la possibilitat d'usar automòbils (la Copa Tibidabo, del RACC, el 1914), 5) la construcció d'hotels, restaurants, fondes, un casino, 6) la creació de parcs municipals (que s'integrarien dins del pla de verd urbà de Nicolau M. Rubió i Tudurí).

D'entrada, la part alta del carrer Balmes (peça essencial per connectar amb l'avinguda del Tibidabo) no existia. Ni el metro, que, des de Gràcia, es dirigia a Sarrià. Vist en perspectiva, i contra tot vaticini, l'èxit del Dr. Andreu i de l'empresa Tibidabo SA va ser fulminant. Aviat, s'hi van integrar altres equipaments com ara la Torre de les Aigües d'Eaux de Barcelone, l'Observatori Fabra (astronòmic i meteorològic), la Sala Granados (amb Enric Granados al capdavant), la Mentora Alsina (micromuseu de la ciència, de Ferran Alsina, director de la Colònia Güell), l'Empar de Santa Llúcia (residència escola de persones cegues), les instal·lacions i les antenes de Ràdio Barcelona.

La millor evocació d'aquells anys és als textos de Margarida Rubió de Rispal, filla de Santiago Rubió i Tudurí (l'enginyer que va projectar el Ferrocarril Aeri, la Talaia i l'Avió), i presidenta de la Fundació NMRT. Va viure com a infant, a l'avinguda del Tibidabo, fins i tot als anys 1936-38, quan pràcticament tots els habitants de l'avinguda secreta havien marxat, tement, amb raó, per la seva vida.

Al segle XXI, a l'avinguda secreta, hi ha, a més d'escoles i restaurants: la UOC, la URL, un museu de la ciència, el Cosmocaixa. I els jardins de La Tamarita i de la Font del Racó.