L'aptitud econòmica de Catalunya (1927-1929) (i 3)

Segons Carles Pi Sunyer, un dels trets definitoris de la psicologia col·lectiva dels catalans, un tret que té una gran influència sobre la seva economia és el que ell en diu complexitat psicològica, o dissociació, o contradicció. Aquesta és una de les idees centrals de L'aptitud econòmica de Catalunya (1927-29).

A mesura que avancem en la lectura ho anirem veient: “una de les majors contradiccions que presenta el caràcter dels catalans pres col·lectivament és que, al costat d'una massa quieta i sedentària, hi ha una part de poble -prou important i prou persistent per poder-se considerar com a representativa- que té una tendència oposada [...] hom troba catalans en tots els llocs del món, tant en el tràfec de la civilització més intensa, com lluitant contra la naturalesa en les terres verges”.

Aquesta descoberta, per bé que el mateix Pi Sunyer considera que és banal, no ha estat gaire –o gens- desenvolupada. Hi ha una literatura –demograficoeconòmica- que presenta la societat catalana com una societat d'immigració (l'últim llibre té un títol boníssim: Catalunya, al mirall de la immigració). Però, hi ha ben poques visions de conjunt que expliquin que Catalunya ha estat, alhora, un país d'emigrants. Hi ha monografies valuoses, per exemple, sobre la presència dels catalans a Cuba. Però, fins al 2015, no hi ha res semblant en el text titulat “L'empenta expansiva i coratjosa”, que és el capítol que clou el primer volum de L'aptitud... de Pi Sunyer.

Sintetitzant molt, podem dir que, en una primera gran etapa, la de la formació i expansió de la confederació catalanoaragonesa, l'objectiu de molts catalans (i d'alguns forasters, com l'alemany Roger von Blume, conegut com Roger de Flor) és la formació i expansió d'un imperi comercial en xarxa que s'estén per la Mediterrània, i que treu el cap en alguns punts de l'Atlàntic. En aquest període, alguns arribaran fins a l'Abissínia i l'Índia.

A partir del 1492 comença l'aventura atlàntica, i, aviat, del Pacífic. Els catalans contribuiran de forma destacada a la introducció a les Amèriques de productes tan aparentment americans com la canya de sucre (Miquel de Ballester), el blat (Sebastià Cabot), el raïm (Vidiella), o el tabac (Gelabert). O, a Austràlia, el tomàquet, i a Hawaii, la pinya.

Al mateix temps, des de finals del segle XV, alguns dels nadius de la confederació catalanoaragonesa participen, com a polítics o tècnics de diversos camps, en la construcció de diferents estats/imperis europeus. I, de diferents estructures d'estat dels nous mons. Començant pels Estats Pontificis (on, hi haurà, amb els Borja, per primera vegada, no italians a dalt de tot). I, també, hi haurà catalans que participaran en l'esclat de l'humanisme i els negocis de l'Europa lotaríngia.

Als anys de la Il·lustració setcentista, hi haurà metges, botànics, músics, pintors, enginyers, militars, frares, espies i homes de negocis catalans a diferents punts del món, especialment, a Europa i les Amèriques. Al XIX, els grans velers, i els vapors, faran possible les emigracions dels catalans a Amèrica i a Austràlia. De vegades, amb el retorn dels indians, o americans.

L'emigrant, un quasi-himne nacional català amb lletra de Jacint Verdaguer i música d'Amadeu Vives, és del 1894. Al segle XX, seguiran els emigrants, i els exilis, l'empenta expansiva i coratjosa definida per Pi i Sunyer. Però, al mateix temps, hi haurà, la presència de la “influència de l'exemple estranger en la nostra indústria”, i, alhora, a tots els sectors de l'economia catalana. De fet, segons Pi Sunyer “els testimonis no catalans del dinamisme català” eren, el 1927 (i segueix) una peça clau en la configuració de la complexitat del caràcter col·lectiu dels catalans.