Viatge en tren
Vagi per davant que el que ve a continuació no té res a veure amb la política, o sigui que no hi busquin cap connotació política perquè no n'hi ha. Gens, ni un polsim, ni un bri, ni una ombra.
Fa uns dies vaig ser a València, en Euromed, des de Barcelona. El tren sortia de l'estació de Sants a les 10.00 h i havia d'arribar a la de Joaquin Sorolla a les 13.08 h, tres hores i vuit minuts que en realitat van ser set minuts més. Tres hores i quart per recórrer 350 km, al segle XXI. Entre dues ciutats que es troben en un dels eixos més dinàmics d'Espanya, no és que sigui inconcebible; no és que sigui absurd: és que és ineficient.
Són 3 hores i 15 minuts que en alguns trams són recorreguts a 35 km/h! En uns altres, a 65, en uns altres, a 80. En comptadíssimes ocasions, s'aconsegueixen els 200 km/h, per la qual cosa dedueixo que aquesta és la velocitat màxima que aquest tren pot aconseguir en les vies sobre les quals circula. I no, la Renfe no en té cap culpa, d'això, la culpa la tenen els successius governs que, independentment del color, han aparcat una inversió essencial en dues regions amb un crònic dèficit fiscal interregional, una culpa compartida pels governs d'aquestes regions, que no s'han pas quedat afònics reclamant-ne la inversió.
Se m'escapa, de debò, les raons que han pogut impulsar que governs, independentment del seu color, insisteixo, escometin unes inversions en TAV que en el millor dels casos, tan sols van recuperar el 80% de l'invertit: en-el-millor-dels-casos, i només en un, i només en un cas; a partir d'aquí, el nivell de recuperació de la inversió decreix i decreix. Ineficient i inoït.
La tornada? Sortida de València a les 18:54 h, arribada a Barcelona a les 22:09 h, que en realitat van ser les 22:29 h. Tres hores i trenta-cinc minuts. En tots dos viatges, l'atenció del personal de la Renfe, excepcional.
(Han vist com no anava de política?)
