Amb el cor a Atenes

Fa pocs mesos, Paraskevi Kafka va descobrir que al bloc on viu, al barri del Raval de Barcelona, hi viu una altra noia grega. El món és un mocador, cert, però per a aquesta professora d'idiomes i traductora de 33 anys, descobrir que la veïna de sobre té el mateix origen que ella és simptomàtic: “Abans érem quatre gats, però ara són molts els grecs que fugen de la crisi i vénen cap aquí. I tot i que jo em vaig enamorar de la ciutat i per a mi és el paradís, estar lluny de casa és molt dur.” “El cor se'm trenca –continua– quan penso en els 250.000 joves, jo inclosa, que hem abandonat el país en aquests últims cinc anys, perquè molts ja no tornaran i és una fuga de talent tremenda.” Kafka va decidir no tornar al 2010. Va aterrar a Catalunya al 2007, va fer-hi dos màsters i quan havia de fer un pensament, la crisi a Grècia ja començava a fer estralls. “Vaig reunir-me amb els meus pares i vam decidir que el millor per a mi era quedar-me a Barcelona”.

Com la resta de ciutadans grecs que viuen fora i viatgen el seu país de tant en tant, aquesta jove atenenca ha viscut cada nova visita a casa com un xoc. “Fins al 2012 no es notava tant, però de cop, arribava i veia les botigues buides, gent pidolant pel carrer...” Ho certifica Yorgos Konstantinou, il·lustrador i educador de 47 anys resident al Berguedà, que també ha anat veient transformacions “brutals”. “En sis anys, Grècia gairebé ha passat a ser un país del Tercer Món, amb la sanitat desfeta, l'atur disparat... Fa molta pena”, explica. A Konstantinou, que aquests dies és a Grècia, també li ha xocat la preparació del referèndum. “He flipat en colors amb la propaganda, recordava Corea del Nord, el sí estava present a tot arreu, els mitjans de comunicació estaven obsessionats i la Unió Europea prenia partit d'una forma descarada, passant-se la neutralitat institucional pel forro...” “Al final, la gent se n'ha afartat i ha optat pel no”, conclou. Com el mateix Konstantinou, un dels pocs expatriats que ha pogut votar, ja que no es podia fer per correu.

“He dit que no en clau europea”, explica aquest dibuixant de Tessalònica que fa 20 anys que viu a Catalunya, des que amb la seva dona berlinesa van buscar un lloc de consens. “Crec que cal que ens adonem tots que la política europea ha de canviar perquè només mira el valor monetari i està oblidant tots els valors sobre els quals es va fundar: democràcia, Drets Humans i solidaritat”. Maria Mantzakou, doula i reflexòloga de 37 anys, resident a Barcelona des de fa més d'una dècada, no ha pogut votar pels pèls, ja que va arribar a casa diumenge passat a la nit. “Per a mi va ser molt difícil pensar què faria –confessa– però crec que si visqués allà, m'hagués decantat pel no, com la majoria de la gent.” El que sí té clar és perquè la societat grega ha donat suport a la demanda de Syriza de rebutjar el que qualifica de “xantatge” de l'Eurogrup. “La gent està molt cansada d'haver perdut qualitat de vida, d'estar lluitant per sobreviure, de no poder fer plans de futur... No hi ha res a perdre.” La mateixa reflexió la fa el professor de l'escola de negocis d'Eada Business School Alexis Mavrommatis. Té 43 anys i en fa 11 anys que viu a Barcelona. “Més d'un milió de jubilats, més d'un milió de joves sense feina... La majoria de la gent no té res a perdre.” I la majoria de la gent, afegeix, ha apostat per la “dignitat”. Ho argumenta: “Durant cinc anys, els grecs han patit molt però en canvi s'ha volgut fer creure que són ganduls, que no treballen, no paguen impostos, que es jubilen molt d'hora i que a més no són productius; aquest estereotip ha fet molt de mal”. Dit això, a Mavrommatis li ha “agradat” el no, però confessa que no sap què hagués votat. “El cap em diu que sí i el cor, que no, així que queda l'estómac, el feeling, i en tenir tres fills, el feeling i la pressió potser m'haguessin fet optar pel sí.”