Empreses

Quan es va concentrar el 70% de l'estalvi

El 26 de juliol del 1990 es va materialitzar la integració de Caixa de Pensions i Caixa de Barcelona, que va crear la primera empresa de Catalunya, l'actual CaixaBank

El 26 de juliol vinent farà vint-i-cinc anys de la creació del principal protagonista del nostre entorn financer, La Caixa, en una operació de fusió entre Caixa de Pensions i Caixa de Barcelona que de facto va ser una fusió de la primera sobre la segona, que va donar com a resultat una entitat de 3,8 bilions de pessetes en dipòsits, el 70% de l'estalvi català.

Com explica l'historiador Francesc Cabana, “si bé oficialment l'operació era una fusió, realment va ser una absorció, en una iniciativa que es va accelerar després d'una inspecció del Banc d'Espanya a Caixa de Barcelona, en què es van observar problemes que feien difícilment discutible la integració en què Josep Vilarasau, director de Caixa de Pensions, va fer i desfer, construint una estructura executiva favorable a la seva entitat”. A més, de la banda de Pensions, hi havia la qüestió fiscal: el nou règim de les assegurances de prima única, que les convertia a mitjan del 1989 en dipòsits subjectes a coeficients i retencions, podia provocar pèrdues de 20.000 milions de pessetes. De fet, alguns experts apuntaven que l'excessiu creixement en aquest producte financer, a totes dues caixes, va fer caure les seves ràtios de solvència per sota del 5%.

En aquell matrimoni confluïen dues cultures financeres ben contraposades: d'una banda, una Caixa de Barcelona que totalitzava en inversions creditícies i carteres de valors 798.605 milions de pessetes –el 60% d'un balanç d'1.331.316 milions de pessetes–, és a dir, de cada cent pessetes dipositades pels clients, 60 es dedicaven a crèdits i valors immobiliaris. En canvi, a Pensions, crèdits i carteres de valors sumaven 1,66 bilions, un 47,5% de l'actiu total de 3,49 bilions, o sia que de cada cent pessetes, només 47,5 anaven a la inversió creditícia directa o en valors. La lectura que se'n feia era que Barcelona apostava més per l'economia real, cosa que li feia assumir més riscos, i Pensions era més conservadora, en preferir més aviat actuar en el mercat monetari i esmerçar esforços a captar passiu.

En el seu moment, l'operació va ser motiu de debat. Si bé uns celebraven una operació que trencava amb la tendència al minifundisme empresarial pròpia de Catalunya, d'altres negaven que el potencial d'una entitat creditícia s'hagi de mesurar per la grandària i alertaven sobre que una sola entitat concentrés tant estalvi. Josep Vallverdú Calafell, professor de la Universitat de Barcelona, escrivia aleshores que “ni pot ser bo un minifundisme a ultrança de caixes d'estalvi ni totes les concentracions han de deparar per se les mateixes sinergies, i pot passar que es produeixi una quasi-monopolització no desitjada del mercat financer si les entitats concurrents tenen massa quota de mercat.”

El poder polític.

Un cop materialitzada la integració, dissenyada per qui va ser primer director de la nova entitat, Josep Vilarasau, l'entitat se les va heure amb els poders polítics. Amb el president Pujol “les relacions no van ser prou bones, ja que quan anava a visitar-lo a Palau més que acudir a escoltar els suggeriments del president per a nous projectes, es presentava amb fets consumats”, com recorda Francesc Cabana. Altres experts han remarcat el paper decisiu de la nova entitat per rescatar el projecte d'interès estratègic de construcció d'un parc temàtic a Vila-seca (Tarragonès), que va quedar en suspens amb la caiguda de l'empresari Javier de la Rosa. La Caixa va agafar les regnes del projecte, fins a esdevenir accionista majoritari del que seria Port Aventura. També va haver-hi topada amb el govern socialista de Madrid, que va forçar que una de les principals participades, Catalana de Gas, passés a mans de Repsol. Poc temps després, l'entitat financera es venjaria amb la presa de posicions a Repsol, de la qual esdevindria el primer accionista.

Entitat de molts serveis

La integració va aixecar un potent hòlding de serveis, amb participacions en empreses estratègiques: Acesa (48,6%), Autema (10%), Ibérica Autopistas (5,8%), Túnel del Cadí (56,9%), Autopistes de Catalunya (25%), Catalana de Gas (30,6%), Aigües de Barcelona (12,3%), Corporació Agbar (9,9%), Tabacalera (1,8%), Telefónica (3,2%) i GDS (100%). Una gran trama de poder econòmic que,
per l'advocat Francesc Sanuy, ha consolidat a Catalunya un capitalisme caixer: “La Caixa és un monstre d'una dimensió excessiva, que parasita i vampiritza el país.”Cabana, en canvi, creu que “al país, mancat de grans grups, li ha anat bé tenir una gran empresa amb participades”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.